Quan el pròxim divendres comence a ser dissabte —últim dia per poder presentar esmenes als pressupostos de l´Estat— sabrem si hi ha inversions al transport metropolità de València i a la xarxa de Rodalies. Mentrestant, els alcaldes estan com la Penèlope de la cançó de Serrat: «...con su bolso de piel marrón... y su vestido de domingo». Esperant si la moneda llançada a l´aire de les negociacions amb Cristóbal Montoro cau cara o creu. Cara: inversions per facilitar la mobilitat dels valencians. Creu: ciri a santa Rita de Càssia, patrona dels Impossibles, per tal d´obtindre per la via paranormal les inversions que ens neguen per la via normal.
Perogrullo diria que València no rep les mateixes ajudes al transport que Madrid, Barcelona i Sevilla perquè els recursos són limitats i l´assignació de més recursos a unes comunitats incideix negativament en les altres. Argument que fa diana perquè explica l´evident: que, cada any, la discriminació arriba als pressupostos de manera puntual com la liquació de la sang de sant Genar. Si Perogrullo i un servidor no se´n pugen al carro del victimisme és perquè la disputa entre comunitats té més de baralla al replà de l´escala que de debat acadèmic; i perquè les víctimes mereixen només compassió, i els valencians no volem ser víctimes ni venedors de laments a la cantonada est de les Espanyes.
Un amic londinenc m´explicava, d´aquesta manera, la importància de les comunicacions per fer camí cap al futur: molts creuen que Londres té una xarxa de metro hiperconnectada perquè és una ciutat cosmopolita i dinàmica. I no és cert. Londres és una ciutat cosmopolita i dinàmica perquè té una xarxa de metro hiperconnectada. I qui diu metro, diu bus i diu tren. El que ens nega el Govern. Però, a més, vol que no ens n´adonem. Amagar-ho és difícil, però no adonar-se´n és impossible. Així que, si divendres que ve perdem aquest tren i ens quedem a l´andana —mocador en la mà, com als comiats d´abans— serà una estampa evocadora, però molt trista i depriment.
