Una periodista em preguntava fa uns dies sobre l'actualitat que vivim, i li vaig respondre, no sense ironia, que em preocupava més el misteri de la robòtica que el del màster de la senyora Cifuentes. Mira per on, segons els noticiaris, ja ha quedat resolt el problema polític, però no el misteri robòtic.
-La robòtica? Que tens por dels robots? -em demanà la periodista.
-No, no tots els misteris provoquen por. El tema robòtic m'intriga i m'atrau perquè no trobe reposta a la pregunta que vinc fent-me de temps: ¿com seran les relacions humanes quan els robots domèstics formen part de la vida familiar i emocional de les persones? ¿Seran joguines personals? El tema l'han tractat prou la literatura i el cinema de ciència-ficció, fent-ne fantasies futuribles. Darrerament, si més no, la premsa se n'ocupa com una notícia d'actualitat, tot i l'exotisme aparent. En diuen la nova revolució tecnològica. La que canviarà encara més la condició humana.
La conversa sobre els robots va continuar. Ella em deia que la robòtica ja feia temps que estava present en la nostra societat: en la indústria, en la informàtica, en la medicina, i en més aspectes que estan canviant-nos la vida sense adonar-nos-en. Li vaig respondre que no em referia a les maquinàries robòtiques, sinó als robots «humanoides» dels que s'està parlant darrerament; en concret, a com influirà la seua presència quotidiana en els pensaments i sentiments de les persones. O de quines maneres el tracte amb els robots pot transformar la conducta emocional de la humanitat.
-Pense en termes de Blade Runner, no de Star Wars -vaig matisar, perquè, per la cara que feia, no em va entendre,.
-Et preocupa aquest futur possible?
-No em preocupa, sinó que m'ocupa l'imaginari. Perquè és una fantasia realitzable.
La conversa va seguir per altres senderis. Jo, però, em vaig quedar enganxat en aquesta xarxa mental mentre ella ho feia de l'altra, la internètica, per on no parava de pescar missatgets que li capturaven l'atenció. Aleshores vaig pensar que ella i jo vivíem en galàxies diferents, i que només estàvem compartint un bocí de temps i d'espai en un lloc concret que tot seguit seria virtual. Em vaig distanciar d'aquell diàleg real en aparença; en vaig fugir filosofant a l'antiga, dient-me interiorment que la relació entre robots humanoides i humans robotitzats és una ficció que es farà prompte familiar i que això afectarà intensament les vides de la humanitat del futur. La humanitat? De quin futur?
