"Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana". Aquestes paraules de l´encíclica "Pau a la terra", de Joan XXIII, expliquen ben clarament quines haurien de ser les actituds dels pobles i dels hòmens en les relacions mútues. He recordat aquest fragment de la "Pacem in terris", per la petició de perdó que ha fet ETA pel dolor causat a les víctimes i per la seua dissolució.
L´11 de juliol de 2009 es va fer una celebració litúrgica a la catedral nova de Vitòria, en memòria de Martín Lekuona, Jose Sagarna i altres dotze capellans més, que van ser afusellats pel règim franquista. Dotze preveres diocesans de Vitòria, un claretià i un carmelita descalç, els noms dels quals han estat silenciats durant anys i anys, des que van ser assassinats, sense exèquies ni cap mena de record. L´Eucaristia presidida pels quatre bisbes del País Basc d´aleshores, en memòria d´aquests pastors de l´Església, va representar un signe de purificació, de reconciliació i de solidaritat fraterna.
I és que el perdó ens reconcilia amb els qui hem ferit i amb nosaltres mateixos. Per això també l´Església ha de saber demanar perdó per la seua connivència amb el franquisme. Cal recordar que la guerra civil, com també la violència d´ETA, va ser una ruptura, un enfrontament marcat per l´odi i per la violència. I perquè hi va haver una ruptura, calia que hi haguera també una reconciliació fonamentada en la justícia i en l´amor fratern.
S´ha parlat molt del perdó que ETA ha demanat, mentre reconeix el dolor causat a les víctimes, tot i que diferenciava unes víctimes de les altres i per això ha estat criticada. Però ¿quan ha demanat perdó el govern de l´Estat que va propiciar la guerra bruta i la violència del GAL? ¿Els ministres d´Interior que van estar al darrere dels GAL (el Sr. Rajoy ha fet una defensa dels ministres de l´Interior que van lluitar contra ETA) han demanat perdó? I el coronel Rodríguez Galindo?
"Déu ens ha confiat el ministeri de la reconciliació", escrivia Sant Pau als cristians de Corint (2 C 5:18). També hui les comunitats cristianes, com es va fer fa nou anys al País Basc, han de portar el ministeri de la reconciliació i amb una actitud valenta, han de saber demanar perdó i han de perdonar sempre. Perquè només el perdó fa possible la pau en una societat dividida per tantes desharmonies, conductes insolidàries i opressions estructurals. Només reconeixent la pròpia responsabilitat en el desordre col·lectiu, com la corrupció d´algun partit, podrem fer nàixer un món nou, basat en la justícia, el diàleg i el respecte a l´adversari.
Els bisbes bascos al mateix temps que consideraven inacceptable el silenci amb que l´Església ha mantingut durant anys la mort d´aquests hòmens de fe (o la seua connivència amb el franquisme) van voler "purificar la memòria, servir la veritat i demanar perdó". El gest valent dels pastors del País Basc consistia en reconèixer el ministeri sacerdotal, que amb dedicació i entrega havien fet els afusellats, al mateix temps que afirmaven estar "reunits per viure junts un acte de justícia reparadora i reconciliadora"
L´Església ha de ser sempre un espai de reconciliació, perquè "Déu no fa diferències a favors d´uns o altres" (Ac 10:34). Només si sabem viure l´esperit del diàleg entre les diverses maneres de pensar i les diverses opcions polítiques, podrem fer realitat les paraules del profeta Miquees: "Cap nació no empunyarà l´espasa contra una altra, ni s´entrenaran mai més a fer la guerra" (Mi 4:1).
La celebració en memòria dels catorze capellans afusellats pel franquisme, reparà la "falta contra la veritat, la justícia i la caritat" respecte a aquells hòmens que van ser ajusticiats pels qui es deien defensors de la fe. I al mateix temps va obrir un espai de diàleg, de pau i de perdó.
Si ara ETA ha demanat perdó (encara que no com ho hauria d´haver fet) també ho hauria de fer el govern que va propiciar el GAL i els bisbes espanyols, pel recolzament dels seus predecessors al franquisme.
