Existeix una jerarquia en les infraestructures de comunicació tal i com mostra la geografia. Així per damunt de tot està l´Espanya radial i baix, en un plànol secundari, la comunicació transversal i, sobretot, el Corredor Mediterrani. Un dels més perjudicats és el territori valencià. Només cal vore una fotografia de satèlit nocturna, on es mostra l´activitat econòmica i la densitat poblacional, per adonar-nos-en de la irracionalitat del Govern central. Estem subjectes a promeses incomplides una darrere de l´altra, enganys i succedanis que disfrassen la desigualtat. En lloc de la competència econòmica entre ciutats i territoris amb igualtat de condicions, els governs de l´Estat utilitzen els pressupostos i la llei per a prioritzar el centre, no importa els costos que generen sobre el conjunt de l´economia. Una mostra clara és el recent AVE València-Castelló, que circula en una via posada dins de la mateixa via d´ample ibèric. En totes les altres línies d´Espanya, els trens AVE gaudeixen d´una plataforma exclusiva.

El dogma és que la xarxa de l´AVE havia de ser radial i el seu origen en el quilòmetre zero. El Govern del PP va deixar de costat les necessitats de l´economia productiva prioritzant Madrid en aquest i en qualsevol projecte de transport ignorant qualsevol dada de tràfic, costos€ En 2004, dins de la Xarxa Transeuropea, es declarà prioritària a tots els efectes (viatgers i mercaderies) el Corredor Central Algesires-Madrid-Saragossa. Poc importava que el trànsit de mercaderies pel Corredor Central fora marginal i que el Corredor Mediterrani fora el de major exportació. La política ha de forçar la realitat econòmica natural. En 2012 l´aleshores ministra de Foment, Ana Pastor, torna a presentar la travessia central pels Pirineus com a prioritària en la xarxa anterior. Però la proposta va ser derrotada en el Consell de ministres europeus per 26 i un vot a favor d´Espanya.

El contrast amb veïns europeus aclareix desgavells i discriminacions. A Alemanya la modernització ferroviària partia d´un pes elevat de les línies d´oest a est, però la relació industrial de nord a sud havia esdevingut la més important en el tràfic. Conseqüentment, en lloc de construir línies exclusives d´alta velocitat, les línies d´alta velocitat a Alemanya són compatibles amb el tràfic de mercaderies. La modernització ha facilitat el transport dels centres industrials al ports. Concloent, la principal economia europea mostra una estratègia basada en la rendibilitat socioeconòmica i l´equitat territorial.

Contràriament, els governs d´Espanya mostren una cultura de luxe i ineficiència de recursos en una economia endeutada, on la parcialitat és secular. El nostre territori té fractures en la comunicació per carretera, tant al llarg de la costa com amb el nord i el sud. Coneixem bé l´asimetria entre les vies gratuïtes cap al centre peninsular i la comunicació de pagament de la costa. El peatge de l´AP7 imposa un cost elevat als usuaris particulars i al transport de mercaderies, restant competivitat a les empreses i oportunitats d´inversió. Tenim la flagrant arbitrarietat governamental amb sobreinversions en les autovies radials de Madrid rescatades amb 4.000 milions d´euros.

Una mostra ignominiosa és la partida per al transport metropolità dels pressupostos de l´Estat, cap euro es destinarà a València en el 2018, igual que en el 2017. Els de 2016 tenien assignada una partida de 250 milions d´euros, 126 dels quals per a Madrid i zero per a València. Rodalies Renfe de València rebé un milió d´euros mentre que altres regions com Sevilla i Màlaga reberen quantitats superiors; això que estem parlant de la tercera àrea metropolitana.

Més. Els aeroports tenen molta importància en el desenvolupament econòmic del territori on s´hi troben facilitant connexió amb la resta del món. ¿Ocorre el mateix en aquest costat? En Europa, amb l´única excepció de Romania, la gestió es fa de forma individual per a cada aeroport cooperant els sectors públic i privat de formes distintes. Açò facilita la competència entre aeroports i incentiva una administració eficient. En Espanya, AENA (Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea) junt amb el Ministeri de Foment gestiona gairebé tots els aeroports comercials. En Espanya tenim un model centralitzat, el Govern central i els funcionaris jerarquitzen els territoris i la seva relació en la mida que atorguen un paper específic per a cada aeroport. El model de gestió actual està concebut per a potenciar Madrid en detriment d´altres aeroports perjudicant per convenis que impedeixen a algunes companyies aterrar-i directament.

L´explicació oficial del model centralitzat és el finançament dels aeroports amb poc de tràfic a fi que tots siguem iguals, la usual i antiga fake new. Amb dades oficials i prenent un període extens -per a evitar inversions puntuals- tenim que Madrid absorbeix el 44 % de les inversions i té el 22 % dels passatgers. El territori valencià té el 3,4 % de la inversió i el 6,3 % dels passatgers. Madrid, el territori més ric, té un percentatge d´inversió que dobla el percentatge de passatgers.

Encara que la Constitució de 1978 permetia una certa competència territorial, des de fa aproximadament vint anys ha vingut recurtant-se. Els governs espanyols han generat instruments que dificulten la lliure competència entre territoris amb l´objectiu de beneficiar el centre. Trobem ací una xarxa d´interessos econòmics entre empreses, polítics i alts funcionaris amb el poder discrecional de l´Estat que no s´alineen amb els interessos generals.

La distribució territorial del poder és un aspecte important dels Estats moderns. La subordinació territorial que té lloc a Espanya divergeix de les democràcies madures com Alemanya i els Estats Units. En aquest últim, el poder entre un Estat i els altres està molt equilibrat, cap Estat no té prou poder per imposar-se als altres, cap d´ells no té prou poder per patrimonialitzar l´administració federal en benefici propi.

La supremacia territorial a Espanya es retroalimenta d´una ideologia nacionalista excloent que mostra una exacerbada aversió a les diferències culturals i lingüístiques dels territoris perifèrics connectant molt amb aquesta parcialitat en el tractament territorial. Ser un Estat modern i integrador no forma part dels objectius dels governs centrals.