Una nota a internet afirma que -segons estudis recents- riure no és tan bo com creiem. Atenció al perquè: gesticular amplament provoca arrugues. En llegir-ho, he reaccionat instantàniament. Primer, he pensat que això és una idiotesa. Seguidament, he amollat un «ha!», i m´he plantejat seriosament enviar a pastar fang idees com esta que atempten contra la tendència natural dels qui somriem molt i a sovint. Finalment, he remugat enfonsant-me en l´enunciat: «les rialles no són bones perquè visualment ens fan parèixer més vells». Ja sé que esta societat nostra és una contínua oda a la joventut i a la bonicària exterior -acotada per cànons-, però tanta bogeria junta no deixa de sorprendre´m.
D´eixa frase, concloc que: és més important parèixer que ser. La bellesa està en l´interior quan per fora no encaixa però, siga com siga, la vellesa no interessa. Cada volta entenc més perquè tants personatges famosos passegen pels photocalls de les gales amb el morro tort, mirant de gaidó amb cara de sentir ploure. No és només que l´actitud de «perdonavides» els done caixet, és que la vanitat és capritxosa. Si més no, seguix trencant-me el cap este tema. No crec que només s´explique reduint-lo a l´acció d´uns pocs influint sobre la majoria. El trinomi observació-comparació-imitació existix i afecta a l´organització cultural dels individus, però què és el que hi ha davall de tot això que fa que la baralla no cese? Mentres que no sigues un narcisista incorregible, cal tindre prou coratge -encara que la situació general haja evolucionat- per atrevir-te a ser com eres i que -damunt- t´encise.
«Trau-te partit sense manies», «adéu, panxa», i després una recepta per a un pastís. En què quedem? Fullejar les seccions d´algunes revistes és una odissea contradictòria. Veig el titular d´una entrevista a Belén Cuesta i el somriure ataca de nou: «Es importante ser capaz de reírse de una misma». Quanta raó. La d´ella i la del seu cognom. És vital l´humor, però ma que costa! No, si jo em vullc. Però l´ambient boicoteja la relació amb mi, tornant-la una tragicomèdia d´amor impossible.
Cristina Castaño -qui celebrà amb un topless l´augment de seguidors al seu compte d´Instagram- ara s´ha apuntat a la caterva d´artistes conegudes que posen naturals, sense maquillatge, i ha sigut aplaudida. Alhora, la reaparició de Minerva Piquero ha sigut una amargor perquè el que s´ha destacat d´ella és que ha engreixat. És una angoixa ambivalent, la del camí a l´autoacceptació. Cel·lulitis, cicatrius, valor. Incoherència, autenticitat , superació. D´això estem fets, i de molt més. Que no caiga en espill trencat.
