Enguany la solemnitat de Pentecostès, que celebràrem el passat dia 20, es va avançar, amb el signe de la diversitat de llengües. Per això em vaig alegrar i molt, que el dimarts 24 d´abril per la vesprada, a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València, les comunitats cristianes de Síria i Iraq que viuen entre nosaltres pogueren celebrar l´eucaristia en la seua llengua. La missa va ser presidida pel capellà iraquià, Naim Shoshandy, que actualment estudia a València i en ella hi van participar cristians sirians i iraquians que viuen al nostre país.

En llegir aquesta notícia a la web de l´arquebisbat de València, em vaig alegrar molt per aquestes persones que, lluny dels seus països, viuen la seua fe malgrat les dificultats i fins i tot, en alguns casos, la persecució. I és que cal recordar que els cristians de l´Orient Mitjà, des de fa molt de temps, són perseguits pel fet de ser deixebles de Jesús, davant la vergonyosa indiferència d´Europa, que no fa res per protegir-los.

És bonic que a la basílica de la Mare de Déu es poguera celebrar l´Eucaristia en àrab i que es resara el Parenostre en arameu, la mateixa llengua que parlava Jesús amb Maria i amb Josep i amb els apòstols o amb Maria Magdalena. Perquè cal que recordem que Jesús parlava arameu i no la llengua de l´imperi, el llatí, ni tampoc la llengua de la cultura d´aleshores, el grec. També és bonic el gest de l´arquebisbat de València, que ha cedit als cristians catòlics i ortodoxos de Síria, Líban, Egipte i Iraq que viuen entre nosaltres, l´església de Sant Pau, a Benimaclet, perquè puguen celebrar la litúrgia en àrab.

També els cristians xinesos que viuen a València poden celebrar l´Eucaristia en la seua llengua, a la parròquia de Sant Valer, com és normal. Amb tot, els cristians valencians que volem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, encara no podem fer-ho, degut a la indiferència (quan no al menyspreu) dels bisbes i dels preveres valencians per la nostra llengua.

En el dia de Pentecostès celebràrem la universalitat de l´Església, ja que l´Esperit Sant es va manifestar en el do de llengües. I encara que semble mentida, i després de vint segles del primer Pentecostès, l´Església Valenciana continua excloent el valencià de la celebració de l´Eucaristia i dels altres sagraments i dels estudis als Seminaris. És molt trist que la nostra fe no la pugam manifestar en valencià, pel fet que no tenim el Missal traduït a la nostra llengua, ni hi haja cap interès en fer-ho. És molt trist que els cristians valencianoparlants no pugam celebrar la nostra fe en valencià, com els xinesos o els àrabs que viuen al País Valencià, que poden celebrar l´Eucaristia en xinès o en àrab. Cal recordar, per a més "inri", que l´Assemblea Diocesana de València, reunida (i presidida per l´arquebisbe Antonio Cañizares) a la catedral, aprovà, l´octubre de 2016, la resolució número 107 que diu: "Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano". I encara estem on estàvem.

Fa 50 anys, en un número de la revista Serra d´Or, el periodista J. J. Pérez Benlloch tingué una conversa llarga amb mossèn Antoni Sanchis, d´Alberic. Mossèn Antoni deia: "La clerecia valenciana encara no s´ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s´ha fet camí. Jo recorde que després de la guerra, al Seminari, era durament castigat el fet de parlar valencià". I mossèn Antoni afegia encara: "Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia també. A sentir la predicació en la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l´any sinó sempre".

Davant l´excusa sempiterna de la jerarquia per no utilitzar la nostra llengua, i que queda plasmada en la pregunta sobre quin valencià s´ha d´emprar, mossèn Antoni Sanchis no podia ser més clar, quan deia: "La pseudodiscussió valencià/català no és més que una estratagema per tal de continuar amb una Església castellanitzada. Demanem a les parròquies més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets".

Quina sort tindríem si hi hagueren bisbes que pensaren i actuaren com ho va fer mossèn Antoni Sanchis. I 50 anys després d´aquella entrevista, la nostra llengua encara no ha entrat a l´Església.