Joan Collado (1731-1767) forma part de la història de la nostra literatura, especialment -i encara que ocupant un no massa destacat-, per haver publicat a València, el 1755, un opuscle titulat Poesies valencianes, on recollia alguns versos en honor a sant Vicent Ferrer. El conjunt no passa de vuit composicions, que s´acompanyen d´un parell de sonets més, del notari i amic seu, Carles Ros. Aquest autor d´alguns tractats de gramàtica, vocabularis i un fum de papers jocosos i efímers també, igualment es va preocupar per deixar constància -fent un joc de paraules- del fet que Collado havia estat també l´autor d´un col·loqui -gènere de moda en el seu temps- que havia publicat el pare jesuïta Tomàs Serrano a les seues Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebró el feliz cumplimiento del tercer siglo de la canonización de su esclarecido hijo y ángel protector, san Vicente Ferrer, apóstol de Europa, publicat a València, per la Viuda de Josep d´Orga, el 1762.
Aquesta peça, que porta per títol Coloqui graciós entre els gosos de la portalada del convent de Sanct Domingo de la ciutat de València y el Rat Penat qu·està damunt la porta del Real de dita ciutat, sembla que també es va editar autònoma, per Agustí Laborda, el 1755, però actualment es troben il·localitzables els exemplars d´aquella edició. A aquelles composicions de Collado, Vicent Simbor (Els orígens de la Renaixença valenciana, 1980), hi va afegir, en atribució, dos sonets més, publicats anònims per Joan B. Escorigüela al Diario de Valencia, el 1797. I hauríem de tenir en compte, encara, una carta en vers, transcrita -i segurament adaptada ortogràficament- pel divuitesc Marc Antoni d´Orellana a la seua Biografia pictórica valentina -només publicada el 1930- i gens tinguda en compte pels qui s´han ocupat de Collado.
Però, amb tot, allò que volia destacar és el fet que diu Orellana que tenia «vistas varias poesías dispersas de las muchas que él compuso, y fueran, si se juntasen, una apacible colección». No sé si inspirat per aquell erudit -però, potser també assabentat per altres fonts consultades-, Constantí Llombart, a Los fills de la morta-viva (1879), assenyalava que «altres composicions poètiques deixà manuscrites (...), les quals ab alguna diligència es trobarien, entre les quals, segons notícies, se´n podien escullir de prou notables». Totes -molt possiblement-, les hem perdudes. Una veritable llàstima.
