Un comú denominador als moviments socials és que, malgrat les etapes de defalliment, sempre hi ha un substrat que hi roman i que permet la seua perdurabilitat amb el decurs del temps, de manera que la torxa de la memòria i les reivindicacions mai no s´apaga. I és que, per molt que les organitzacions cíviques s´apropen als seus objectius últims, estos sempre es postposen perquè cada etapa històrica planteja nous reptes, noves dificultats.

D´esta manera, si l´objectiu últim del moviment de la dona és la plena equiparació amb l´home, en cada moment històric ha hagut que véncer noves dificultats. En un principi va ser l´accés a l´ensenyament secundari; després, òbviament, a la universitat; conseqüentment la demanda de l´exercici de la professió liberal a la que faculta el títol universitari; paral·lelament l´exigència del dret al volt. Després, algú podia pensar que, amb l´equiparació jurídica sobre el paper, el tema estava resolt. Per a qui no volia assabentar-se el moviment de la dona emergia sols per a les celebracions del 8 de març. No obstant això, la realitat s´encarregava de mostrar la seua cara més amarga de l´opressió de la muller, sobretot ena allò que fa als assassinats de dones. Malauradament, esta epidèmia dista molt d´haver-se extingit. Sobre esta lacra hi ha, és cert, moltes paraules, molts actes simbòlics, però poques mesures efectives, sobretot per part de les persones que tenen la responsabilitat política de prendre-les.

Ara bé, d´una manera aparentment sorprenent, el passat 8 de març va visulatizar la fartera de les dones i dels hòmens amb elles solidaris respecte a l´explotació, la submissió i la discriminació de la dona. Quelcom que ha sorprés a l´establiment polític -fins i tot als messies de la nova política- i sindical. La visualització de la protesta massiva de la dona, de fet, ha servit d´estímul per a una altra onada de descontent popular: la de les persones jubilades que, amb les seues manifestacions, de moment han aconseguit algunes de les seues reivindicacions. I ha sigut en este clima de presa de consciència de la ciutadania de la seua força que s´ha produït la celebèrrima sentència a La Manada amb les conseqüències que tots coneixem, la darrera de les quals ha estat la convocatòria d´una vaga general en el sector de l´ensenyament.

Hi ha, evidentment, la qüestió jurídica del Codi Penal que cal resoldre; millor dit, que ja hauria d´haver estat resolta. No deixa de provocar un enorme estupor el vore congresistes criticant la sentència: com si la cosa no anara amb ells, com si la responsabilitat d´haver-se llegit -ja no dic estudiar- el Codi Penal i marcar els canvis que els temps exigixen no fóra cosa d´ells que, al cap i a la fi ostenten el poder legislatiu. Els jutges, mal o bé, el que fan és aplicar la llei; una obvietat, sí, però que s´oblida. Malauradament estem en un país en què la cultura de la prevenció és quasi nul·la. Durant els estertors del franquisme i els inicis de la transició, darrere de cada nou semàfor hi havia un mort: no hi havia prevenció, el problema és que continuem en la mateixa.

Continuem en la mateixa sí, però no sols en l´àmbit jurídic. Anna Moner explica les vexacions i sofriments que van patir les dones artistes (Gabinet de curiositats); bé escultores com Camille Claudel (La visita), bé pintores com Artemisia Gentileschi (La pintora). Perquè si és certa la impostura que ha patit la dona artista al llarg de la història -negant-los la autoria, d´entrada- no es menys certa la censura més o menys larvada amb que s´ha atorgat a temes considerats no convenients per una societat dominada per hòmens.

L´altre dia explicava als alumnes la sort ocorreguda amb algunes teles d´Antoni Fillol Granell. Per suposat que si el pintor Fillol no haguera nascut a València gaudiria de la fama que té ben merescuda; però ja en 1906 va haver de vore com una tela seua -El sàtir- era, d´entrada, refusada de l´Exposició Nacional de Belles Arts a la què s´havia presentada. El motiu no era la falta de qualitat, no. El problema radicava en el tema. Una xiqueta havia estat violada -no anem a anar ara amb subterfugis- per un desaprensiu. Fillol va reflectir el moment en què el iaio de la xiqueta assenyala amb el dit acusador el culpable, mentre que la néta aparta la vista del sàtir. Mentrestant l´escrivent anota amb desgana les declaracions i, l´oficial o jutge, està clarament pensant en una altra cosa. Exactament com ara: pensant en una altra cosa.

Hom podria pensar que amb la restauració d´El sàtir -exposat fins a maig del 2019 en el Mubag d´Alacant- ja s´havia fet justícia històrica al pintor i que, en els temps actuals l´única mesura per a exhibir un quadro és la de la seua qualitat intrínseca. Fals. Als soterranis d´El Prado hi reposa La bèstia humana; també de Fillol Granell. En una cambra hi ha a l´extrem dret un home d´edat avançada. Impàvid encén un llumí amb el què prendre la cigarreta que hi sosté en la mà. Al seu davant una tauleta en la que hi reposen una botella i dos gots de vidre; segurament per la dona que hi ha a l´altra banda de la taula, la seua verticalitat rígida s´acmpassa amb el gest més que sever. La mà admonitòria de la dona cau sobre l´esquena de la xica asseguda al sofà en actitud de fugida, com allunyant-se dels adults. El seu rostre, ocult entre els cabells, esdevé una metàfora de les víctimes de la crueltat humana. La celestina urbix de convéncer la jove de mantindre relacions amb l´adult. El destí per a la jove sense rostre, per a qualsevol jove, doncs, pareix ineluctable. He dit que el quadro reposa en algun depòsit d´El Prado; com moltíssims altres, cal matisar.

El llenç va estar lloat des del punt de vista tècnic, però condemnat per la moral. De fet, l´esmentat museu el considera «una de les peces mestres del naturalisme pictòric espanyol del XIX». És lícit, per tant preguntar-se el què fa una de les peces mestres en un depòsit en lloc d´estar exposada en un lloc d´honor. Podem suposar -que ja és tindre imaginació- que es tracta de falta d´espai. En un cas semblant s´hi trobava la tela Una esclava en venta -una jove nua asseguda en terra es contemplada per tot un seguit d´hòmens dels que només coneixem la part inferior de les vestes i les sandàlies- que ara s´exhibix en el Museu de Belles Arts de Màlaga. La pregunta, per tant, és òbvia, per què no s´ha reclamat La bèstia humana per a ser exhibida en préstec en algun dels nostres museus? Negligència? La temàtica no agradable? En definitiva, per omissió o per acció, el fet d´ocultar este quadro a la ciutadania en general i a la joventut estudiant valenciana en particular, no és més que una altra forma de censura, amagada, però censura. La moral encara a cavall? Tenen motius de denúncia els estudiants, però no sols per la sentència. Esperem que les protestes juvenils de maig de 2018 generen quelcom més que unes jornades d´esplai: l´univers femení és moltíssim més que un gènere.