La meua ment té una vida autònoma, lluny del control que «jo», conscient i responsable, puc exercir en moments de vigília. Se m'escola a la mínima escletxa que la caixa racional presenta, i mira, de reüll i sorneguera, aqueix individu que va a la deriva. Puge a l'autobús que em du a rehabilitació. Amunt i avall assistisc a una bafarada (de vegades també en sentit literal) de quotidianitat. No em costa agafar un bon seient, però és a la tornada quan la ment, enjogassada, m'abandona a la cacera d'estímuls. És aleshores que va passant-me informació. L'àvia d' Alvarico truca una veïna seua d'un poble a dues hores de distància d'Alacant (no ha pogut esbrinar més) perquè necessita que la seua caseta estiga més o menys acondiciada per a una festa que el fill, que està a l'exèrcit, farà el cap de setmana amb col·legues d'armes. La bulla sembla assegurada. La xica, tipa pel tracte d'una dona que li revisa contínuament la feina de casa, es queixa, mentre es recolza, mig esgotada, a la paret lateral, tot i amb comptades forces per aguantar el mòbil i el suc de pinya, a l'interlocutor que deu ser el gerent de l'empresa. El soroll del motor embadocador, les mirades absents dels usuaris, pensaments que tafanegen amb el meu i que també observen el meu embadaliment... però no conseguisc anar més enllà de l'evidència. Pense en les extraordinàries situacions quotidianes de Millás: un cigarret que passa de mà en mà a la terrasseta d'un bar acaba sent història personal de fums compartits.
L'endemà veig una persona pareguda a Anguita, de fet pot ser Anguita, què dimonis, és Julio Anguita, el mire expectant, vinga, parla'm, ací sóc jo... El califa baixa de l'autobús. M'hi quede rumiant que Millàs haguera sabut atrapar un intercanvi gestual o una mirada còmplice, però jo no tinc la màgia que connecta amb l'amo xinés d'un establiment xinés, en baixar a comprar una menuderia un dia de tempesta.
Millás és rotundament valencià. Irònic, de vegades trivial, tel·lúric i una mica superficial. Com nosaltres, i sospite que hi ha una manera d'entrar al cervell d'aquest mag de l'asfalt. Ha d'haver-hi una porta amagada en alguna de les tavernes del barri del Carme. Si la descobriu, no dubteu en informar-me. En un parell d'hores m'hi plante.
