Amb la calor, arriba tots els estius la campanya Llegir en valencià, una iniciativa de la Fundació Bromera que, amb el suport de Levante-EMV, ha sigut capaç durant tretze anys de mobilitzar administracions públiques, empreses privades i el bo i el millor de professionals de l´escriptura i la il·lustració en les nostres terres.
Enguany, la campanya està dedicada a onze aliments bàsics en la nostra cuina: des de l´arròs i les taronges, a la xufa, la carxofa, el caqui, l´oli d´oliva, l´ametla, el llagostí, la pansa, la mel i el nispro. Vaig veure de seguida la relació entre la nostra llengua i uns productes de gran qualitat, d´allò que ara anomenem cuina de quilòmetre zero «producte alimentari generalment local que es consumix en el mateix lloc de producció o en un lloc molt pròxim, cosa que comporta un gran estalvi energètic en transport i en conservació». Una aposta per allò que ens fa únics, la genuïnitat lligada a la qualitat com a forma de reaccionar davant d´un futur on amb l´etiqueta de globalització s´amaga la defensa de la mediocritat i la uniformitat.
Però, coincidint amb el llançament, hi hagué un fet extraordinari: l´arribada d´un vaixell carregat de migrants. He sentit missatges d´orgull per ser una ciutat acollidora davant d´una emergència humanitària i he pensat també com els productes genuïns de la nostra cuina foren el seu dia migrants. L´arròs prové del Japó i Corea; els antics egipcis menjaven la xufa com a postres; el caqui ve de la Xina i el Japó. També és originària de la Xina, la taronja, tot i que són els àrabs qui la implanten a Europa, els mateixos àrabs que ens acostaren la palmera datilera. És de l´orient mitjà, de les terres on fugen els sirians, d´on nasqueren les oliveres.
En «El romanç dels adeus» Els Quicos recorden la llegenda de les oronelles que busquen refugi en les oliveres fargues, que són les ànimes d´aquells moriscos expulsats d´unes terres que havien conreat durant segles. El 1609 es va promulgar el decret d´expulsió de vora 135.000 moriscos, al voltant del 34 per cent de la població, i es va encetar el nostre declivi econòmic i polític.
Potser allò que ens fa únics en el món no és un tret, una característica que incorpora el nostre ADN, una cosa donada pels déus o pel destí; sinó la voluntat d´acceptar com a propi allò que la vida posa en el nostre camí. Som d´on naixen els nostres fills. Mai no hem sigut més grans que quan hem practicat la generositat. Siguem egoistes, siguem generosos.
