Plaça d´Emili Castelar a Burjassot, una vesprada qualsevol, han passat vint-i-cinc anys des que el nostre millor poeta del segle XX, Vicent Andrés Estellés, va morir. Les coses han canviat però la veu del poeta del poble continua viva en la gent. L´estàtua d´Estelles assentat en el banquet amb les ulleres posades presideix la plaça. Al costat, una xicona de mitjana edat amb una xiqueta que passa les seues manetes sobre la figura, la xiqueta el mira sorpresa. Un home major camina pensatiu. Enfront d´Estellés, una finca de les que es van construir a finals dels seixanta. A l´esquerra, en alt, el Pati de les Sitges. Una parella de joves agafats de la mà passeja mentre un xic distret mira el mòbil. La gent va i torna, torna i va. Passa un xaval amb monopatí. De sobte, un xiquet es puja als muscles del nostre poeta; la imatge és summament tendra, potser algun dia llisca els versos del fill del forner que feia de la llengua col·loquial poesia. Ens fotografià en blanc i negre, amb paraules, la tristor de la postguerra valenciana amb claus esperançadores. Estellés es convertí en un poeta, periodista i retratista de la realitat que li envoltava per això escrivia parlant.
Tendre, senzill, graciós, humil i molt amorós; Estellés va fer que molts universitaris gaudirem de la poesia en valencià. Començà a fer versos alenant els milicians, al principi escriví alguns contes que imitaven Blasco Ibañez, amic del seu iaio Nadalenc, la mort tràgica del qual li va marcar per a sempre. Fou aprenent de forner, d´orfebreria i oficinista. Quan treballava de mecanògraf va conèixer el seu gran amor, Isabel; no hi havia dos amants com ells. La mort de la seua filleta de quatre mesos el colpejà de nou tràgicament; tot i això sempre tingué un esperit animós. A Madrid estudià periodisme, li apassionava llegir la premsa. El treball de periodista a Las Provincias li permeté viatjar a altres països com França i Alemanya. Inclús va arribar a cobrir la Marxa Verda al Sahara en 1975. Bromejava contant que quan tornaren les restes del reis de la corona catalano-aragonesa al monestir de Poblet tingué entre les seues mans el crani de Jaume I. Era un periodista de cor sencer que considerava a Martín Domínguez el seu mestre. Durant molt de temps escrigué al periòdic la secció Bon dia amb el pseudònim de Roc, una gasetilla diària en valencià, en una època en què la nostra llengua no estava ben reconeguda.
El poeta burjassoter ha traspassat fronteres, mostra d´això és el fet d´haver sigut traduït a catorze idiomes, entre ells, l´hongarès i el japonès. Jaume Pérez Muntaner recorda que a Francfort, en una lectura de poemes d´Estellés, el pimentó torrat va alçar el públic dels seients. També ens assegura que la seu poesia interessava a Willian Stafford i a altres poetes nord-americans pel to col·loquial i conversacional. Josep Palomero, que el conegué des de 1973, diu que feia reportatges amb la poesia. Ha estat molt musicat per cantants pertanyents a diverses generacions com Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Maria del Mar Bonet o Borja Penalba entre d´altres.
Vicent Andrés Estellés va assumir la veu d´un poble, fou per sempre poble, tot i que patia i anava entre la pols. Estigué despert per tots a les nits de Burjassot; fou paraula dita en el just moment, de forma honesta. Vint-i-cinc anys després de morir, la seua poesia continua caminant decididament entre la gent.
