Estos dies la gent pareix estar ja en altre lloc. Alguns, efectivament ho estan. Em pense que la primera, jo. Les vacances han obert el pany i el cansament ha eixit per la porta. Altres, encara no gaudim del descans -més o menys merescut- però la ment i el cos van per lliure. Tinc la sensació que, quan apleguem a la meitat de l'any, tot es vist amb un halo de relativitat inconscientment consensuada, mentres que la pell es despulla. La gana de rendir amb eficàcia i eficiència minva un poc, i es deixa anar més fàcilment. Total, estem ja amb un peu a la platja, l'altre a la muntanya, i les mans estan baixant a poc a poc del cap per moure a terrenys més tranquils. Si més no, així com «Hisenda som tots», ningú no es salva de pagar la quota de la quotidianitat, que és perenne.
L'olor sufocant de l'educació passiva-agressiva que es respira a les cues infinites -en haver de fer qualsevol gestió- no l'elimina ni el millor desodorant. Reps xafons inesperats a peu de carrer, i darrere de la demanda de perdó n'hi ha una apreciació sobre les teues sabates destalonades que sona a queixa. No si, no et dic res i t'ho dic tot. Les dutxes refrescants d'idees -rentadores de melics del món i de cares de nas- haurien de considerar-se un deure imprescindible, sobretot durant el curs existencial -no només a la fi del mateix-. I si saber atendre's a un -per saber com atendre altres- fóra un impost deduïble i rendible... Què bo. Així, segurament, el detall resultaria respectable i gens impostat.
Coincidir en un punt i celebrar-ho. Sovint no és tan fàcil! En qualsevol sentit... inclús amb els dies lliures. A voltes, cal que cadascú vaja pel seu costat. Potser, quan a la fi ens reunim, serà per a millor. Supose que, de vegades, necessitem trobar-nos a faltar. A nosaltres, a la resta. Segons Borja Vilaseca, quan enyores algú, realment enyores una part de tu que creus que sols pots experimentar a través de l'altre.
Per a reflexionar-ho, sense dubte. Perquè, per altra banda, em succeix com a Jordi Guerola Gil: «he d´admetre que pose l`ànima en tot allò que faig, fins i tot algunes vegades en excés. En ocasions, quan note que la vida es resisteix a tornar este esforç en forma de sol, de somriures, de felicitat, de tranquil·litat, em plantege si val la pena. Després se´m passa, és el que ocorre per ser massa intens». Això serà. Sospirs, bufits, gemecs. Quan perdre's, és trobar-se.
