Porte dies anant de paella perquè acabe de traure un llibre on he volgut contar la història d´aquest menjar valencià. Així, vaig de comboi en comboi parlant de si hi ha una paella valenciana «autèntica» o si totes les paelles que es fan a València són «autèntiques» porten uns ingredients o uns altres. I és que, quan parlem d´aquest menjar tan nostre, els valencians ens emboliquem en mil i una històries, sense importar-nos que tenen de reals, o de fantàstiques.
Un exemple ben singular. L´altre dia, al Mercat Central de València, un dels monuments més importants de la ciutat, i dels més concorreguts per raons ben merescudes, dos cuiners discutien sobre si la paella «mixta» podia considerar-se autènticament valenciana, o només era un invent «tipical spanish» del segle passat, creat per Fraga Iribarne per a portar divises al règim franquista. Els dos amics paellers no acabaven de posar-se d´acord i m´escolliren d´àrbitre, o de «var al bar» per a resoldre els seus dubtes. Els dos estaven acalorant-se i acolorint-se de galtes.
Aleshores els vaig dir que dubtava molt que Fraga Iribarne fos l´inventor de la paella «mixta» quan va ser ministre d´Informació i de Turisme en temps de Franco, encara que, com a gallec que era, li agradaren les gambes, els llagostins, els «mequillons» i el marisc. Els vaig dir que, al meu parer, la paella «mixta» era anterior en el temps i que probablement tenia molt més a veure amb Joaquim Sorolla.
Què dius? Exclamaren sorpresos i espantats els dos xefs discutidors. El pintor Sorolla? Sí. I els vaig contar la història següent: Sorolla solia anar d´estiu a pintar a la platja de la Malva-rosa, i el visitaven importants personatges d´arreu del món perquè s´havia fet molt famós. Aleshores, quan arribava l´hora de dinar, acostumaven a menjar una paella a la Marcelina i la senyora ama i cuinera tingué la idea feliç de fer més gustós i vistós aquell arròs abans marjalenc, afegint-li unes bones gambes roges i algunes clòtxines. La novetat agradà tant als comensals valencians com als estrangers, i aquests n´escamparen la nova recepta arreu del món. Ells deien que aquella paella valenciana era la preferida del mestre Sorolla i així s´acredità als Estats Units, els quals es convertirien després en els amos i senyors del món.
Per això, als meus amics cuiners els vaig dir que, per bé que jo preferia les gambes de Dénia i d´aperitiu, la paella «mixta» l´anomenava afectivament la paella sorollista.
