03 de julio de 2018
03.07.2018

Drama en la Mediterrània

03.07.2018 | 04:15
Drama en la Mediterrània

La cimera de la Unió Europea sobre migració és com una muntanya russa d´emocions intercanviables. Segons com interpretes les resolucions aprovades, t´embales cap el cim optimista o t´enfonses en l´abisme pessimista. Com que els acords tenen caràcter voluntari i estan reblits d´incontinència (escrita, vull dir) no deixen de ser una carta als reis, ja que no saps si els bons propòsits d´acollir refugiats arribaran a bon port o quedaran en fum de boja. La raó és simple qual pregunta de catequista: si quan hi havia obligació d´acollir 160.000 refugiats Europa es va passar per l´engonal eixe compromís, què fa presumir que el complirà ara que té caràcter voluntari?

Que més de dues-centes persones acaben de perdre la vida al naufragar els vaixells en què viatjaven evidencia la seua exasperació al fugir dels Estats d´origen. En l´eixida desesperada tenien poca cosa que salvar. Tan sols la vida. I lamentablement l´han perduda. Drama que posa de relleu un dels contrasts més aterridors dels temps que vivim: som diligents rescatant bancs, però lents rescatant persones; beneïm la lliure circulació de capitals, però impedim la lliure circulació de persones. No cal demanar el comodí de la trucada per saber que ningú no fuig del seu país sense prometre´s un món millor. Al darrere de tota migració sempre hi ha una promissió.

La xenofòbia, emparada en el suposat efecte crida, contra els rescatats per l´Aquarius i l´Open Arms, i contra els nouvinguts procedents del Magrib, farcida de tòpics sobre violacions i assassinats des dels temps colonials i la Guàrdia Mora de Franco, inciten més a la còlera que a l´estupor. He vist expressions de rebuig de tots els colors («Emporta-te´ls a ta casa», «Moros fora», «Els refugiats no són benvinguts», etc.) que embruten a qui les llança, no a qui les rep, tot i apuntant a un conflicte soterrat entre cultures diferents. Dissortadament, lluny de caducar com un iogurt, guanyaran vigència amb el temps. I no és pessimisme. Només un cert fatalisme.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook