Fa prou anys escriguí un article, ´Consell Valencià d´Excultura´, publicat també pel Levante-EMV, sobre una de les renovacions multitudinàries d´aquest organisme. Excultura no era una mala grafia d´escultura, sinó l´explicitació que la institució seria consultiva i valenciana, però ja no estaria formada per intel·lectuals. Era potser la primera volta que desapareixien noms pertanyents a la cultura per a donar pas a polítics. EL CVC esdevenia, doncs, un retir per a velles glòries, no de cap disciplina artística o literària, sinó de la política, del pretés servei als ciutadans entés com a professió gairebé amb drets vitalicis.

La realitat de l´actual renovació de l´organisme obliga a fer un nou joc amb les paraules: no es tracta d´impugnar la manca o no de cultura, sinó la mateixa institució, que ha perdut la seua raó de ser per dos motius principals. En primer lloc, perquè dels membres de què constava l´inaugural Consell Valencià de Cultura (Joan Fuster, Juan Gil-Albert, Lluís Guarner, José Antonio Maravall, Luis García Berlanga, Andreu Alfaro?), noms incontestables en cadascuna de llurs branques de dedicació, hem passat a persones prou més joves i, per necessitat, no emblemàtiques, ni referents, encara, de res. No és possible impugnar-les perquè no han assolit cap cim, perquè no se sap on poden arribar. En cert sentit, són anacròniques.

En aquesta renovació, hom ha oblidat que el relleu intel·lectual per a pertànyer a una institució consultiva de la Generalitat, amb tota la llibertat de pensament que cal suposar a aquesta funció, no pot veure´s constret per una carrera artística en plena formació; per això, davant l´alegria que alguns mostren per rejovenir el CVC, cal recordar que les institucions només seran venerables si estan formades per persones venerables, l´acceptació pública de les quals ultrapasse llur ideologia o llurs contactes. Els noms adés esmentats en són un exemple magnífic. Amb la recent renovació del CVC, s´ha transformat aquest organisme en una entitat allunyadíssima de la inicial idea de sumar els grans noms de la cultura en benefici del nostre poble.

En segon lloc, el poder dels partits converteix la societat no ja en un conjunt d´individus, sinó d´éssers d´obediències polítiques. És pràcticament impossible, en una decisió on els polítics professionals (ho escric de manera ofensiva, per si hi havia cap dubte) tenen l´última paraula, mirar per damunt de sigles, d´amistats o d´obediències. Segurament tots podem donar noms d´intel·lectuals, artistes plàstics o compositors la vàlua dels quals, per trajectòria, edat i guanys, s´imposa sense cap recolzament partidista. Per què no són els triats? Per un motiu serpiforme: els polítics no els coneixen; no són coneguts dels polítics.

Així, una pregunta s´imposa: quin sentit té una institució només consultiva, on els grans noms de la nostra cultura no hi són, i la pertinença a la qual és decidida per persones que, possiblement, no han mai llegit ni vist ni escoltat una obra d´aqueixos grans incontestables? Exactament aqueix sentit: no cap.