Les nits bucarestines del segle XX eren, sobretot, la veu bella i sàvia de Josefina López Sanmartín, posant optimisme nocturn a les consultes provinents de l'Espanya dictatorial, contestades per les ones de la Pirenaica, o siga les de Radio España Independiente. On per cert, també ressonaren les de Jordi Solé Tura, un gran traductor del pensament de Gramsci: la vida social és un ball entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. I qui va expressar millor eixe ball tràgic, va ser l'enamorat Ovidi desterrat a Constança, on s'atreví a glossar-ho amb ironia contra el poder: «Mollia naufragiis litora posse dari».
La literatura de Romania, que inclou una comunitat de llengua hongaresa i una altra de parla alemanya, a més d'influències turques, eslaves i de politesse francesa, comparegué convidada a la recent democràtica Fira del Llibre de los Madriles. I la llengua romanesa és possiblement la segona llengua més usada col·loquialment a ciutats com Castelló de la Plana, i milers de dones i homes del camp del treball han traslladat per exili econòmic les seues capacitats i bonhomies a milers d'empreses i famílies del nostre país.
Siga com siga, els dies i les nits bucurestines -en la bella ciutat capital del país, vell petit París- van acollir la setmana passada un Col·loqui Internacional amb presència entusiasta d'universitats valencianes. I un concert de cançons impressionistes de George Enescu i de Frederic Mompou, verament emocionants.
A més de la música, no necessita presentació la Romania de Ionescu, d'Eliade, de Cioran, de Manea, Cartarescu o Herta Müller. I afegiria jo l'experiència inicial d'aquella art perduda anomenada Filologia Romànica, apresa per la meua generació d'un cansat Dimitriu Copceag, crec que alumne de Coseriu, en un hivern futurista a l'Autònoma de Barcelona. Encara ara, la màgia de qualsevol mot la busquem entre deu llengües filles de Roma, compartides des de Fisterra a les fronteres eslaves.
Allí anava jo a parlar sobre «Himnes d'Europa»: no sabia que Enescu havia sigut el primer a interpretar sencera la la Novena de Beethoven, crec que al castell de Peles. Era en la mateixa època que per primera vegada entre nosaltres l'himne actual de la Unió Europea, el feia sonar en valencià la Coral Polifònica. Una Europa, uns himnes, unes nits de Bucarest.
