La desacralització del món és una realitat imparable. La càmera de fotos, atifell amb certa connotació artística, ha estat substituïda pels «selfies» dels «aifons» que igual poden tenir com a canemàs una majestuosa posta de sol o el lavabo de casa teua. Hauria d´intervindre algun crític d´art per convèncer-me que estem davant d´una innovació tan resplendent com la de Koons o Duchamps. La rigidesa gestual causada per la gravetat del moment, palesa, en aquelles primeres fotos en blanc i negre, una inquisitiva i estranyada mirada al curiós que, anys a venir, desempolsa les caixes oblidades per algun racó. L´entremetedor també observa, en productes de càmeres més modernes usades amb sàvia mesura, la naturalitat d´una vesprada al camp, del passeig a vora mar, o del xiquet protegit per les gràcies d´alguna veu en off. En comprova l´efecte hipnotitzador i el trasbalsament que comporta l´evidència dolorosa del pas del temps. Pot ser una forçada exageració el personatge d´un conte d´Isabel-Clara Simó, una vella captaire desdentada que mira la foto que hi ha a l´aparador d´una botiga elegant al Passeig de Gràcia i que riu («gots esquerdats») quan s´hi identifica de xiqueta, però em conta el meu amic Frank Bascombe, antic cronista d´esports, i jubilat ja de les seues tasques immobiliàries, que els indis americans, fidels integrants dels pobles més lliures que ha donat aquest planeta, als quals mai ningú no ha aconseguit sotmetre, es negaven a ser retratats perquè tenien por de perdre la vitalitat i quedar-se atrapats per la indolència de la resignació. Com si el fet de mirar una foto i recordar impedira gaudir del moment exacte que t´oferix la vida. «Jo sóc aquí», diuen quan s´enfronten a algun perill, en clara manifestació d´amor a la tangibilitat, aquesta que estem vivint aquest dissabte, per exemple. D´aquest posat filosòfic surt, tal vegada, el gust per l´acció de la novel.la americana des dels seus inicis.
En tot cas l´aparició de l´era digital i de mòbils amb potents càmeres incorporades, desvirtuen un dels invents més terribles de la història de la humanitat (atrapar el temps, nuar-lo i deixar-lo franc a l´avenir), perquè en cauteritzen de socarrel, per pura monotonia, l´efecte més despietat: la consciència del finiment. Perquè ara la vida és tan pobra que no existix sinó és a través de l´aparell que deixa constància de cadascun dels nostres passos. No és allò dels indis americans, no.
