Dimecres passat vaig veure el partit de futbol entre Inglaterra i Croàcia posant-me, ja d'entrada, a favor de Croàcia, per diverses raons futbolístiques i per altres, digam-ne emocionals. Les futbolístiques, qualsevol que haja seguit el campionat les pot entendre, ja que la selecció croata ha demostrat saber jugar a futbol amb la tècnica i la voluntat que cal tindre i saber posar en ocasions com aquestes. Una meravella de resistència física, d'insistència per obtenir la victòria i de saber jugar la partida fins a l'últim minut. I oferint al mateix temps emoció i espectacle esportiu.
Ja les seues victòries anteriors, digam-ne èpiques, feien que aquest equip el considerara mereixedor de seguir endavant. També estava amb Croàcia per motivacions personals que poc tenen a veure amb el futbol, però que també hi juguen, en aquests casos. Estava i estic a favor de Croàcia també perquè és un país on tinc bons amics, perquè forma part del meu imaginari univers mediterrani, i perquè la seua gent m'ha rebut amablement quan l'he visitat. També per ser un país petit, però que ha sabut i sap ser ell mateix sense complexos, com sap ser alhora també europeu. Per tot això, repetesc, em vaig posar de part seua des del primer moment, i vaig pegar un bot quan vaig veure com, després d'anar perdent davant la poderosa Anglaterra del Brèxit, l'equip capitanejat per Modric i dirigit per Rakitic va poder i saber guanyar-li, gràcies a un golàs de bella factura a càrrec de Mandzukic; és a dir gràcies a l'esforç i el voler d'un equip, que és el que és el futbol, un joc d'equip.
Des de la nit del dimecres la premsa no parla d'una altra cosa, sorpresa que un país europeu de poc més de quatre milions d'habitants, i amb una tràgica història recent, haja sigut capaç de guanyar l'imperial Anglaterra. Tots parlen dels futbolers herois croates, per bé que molts no sapien ni situar en el mapa aquest jove país mediterrani que a penes si fa unes dècades va eixir de la darrera guerra patida a la civilitzada Europa, amb tot el que va tindre de tragèdia col·lectiva i de drama col·lectiu.
Aquests raons i emocions aprofiten avui davant la final que jugaran contra França, encara que el futbol francés haja sorprés per la qualitat poderosa dels seus jugadors. Què passarà? Jo, des de casa, seguiré fins al final a favor de Croàcia, esperant que una vegada més David guanye Goliat.
