Últimament he comprovat la diferència que hi ha entre anar en cotxe a Madrid o a Barcelona. Des de València la distància i el temps invertit són semblants, però hi ha una diferència significativa: a Madrid, l´autovia és lliure de peatge i amb capital públic; per tant, no et gastes ni un clau viatjant. Mentres que a Barcelona l´autopista és de peatge i amb capital privat; consegüentment, desplaçar-t´hi et costa un ronyó. I encara sort que suprimiren els peatges troncals —abans tan abundants com els rovellons a la tardor— i no acabes amb el coll torçut de tant de girar-te a pagar.

Quan el PP manava, la solució al greuge comparatiu no passava per eliminar els peatges, sinó per imposar-los a la resta d´Espanya. Alguna ànima càndida dirà que l´anterior ministre de Foment parlà d´alliberar-los, però després digué Diego allà on digué dic perquè l´amo dels diners era Cristóbal Montoro, el sòsies de Montgomery Burns, el malvat dels Simpson, que projectava generalitzar-los. Amb el canvi de govern, l´AP7 esdevindrà gratuïta perquè la voluntat del nou príncep de Foment és com el petó que desperta la princesa del llarg somni en què la va sumir un malefici en forma d´herència del passat, quan valencians i catalans vam pagar des de la iniciativa privada aquest servei públic que l´Estat no oferia. Ara que sabem l´alt preu que hem pagat, potser hauria sigut millor esperar i tindre el servei més tard.

L´AP7 és un retrat de Sísif, l´infaust personatge de la mitologia grega condemnat a pujar una gran roca al cim d´una muntanya que, a punt d´arribar a dalt, regolava cap avall. A prop d´acabar l´explotació de l´autopista, a l´empresa li prorrogaven la concessió, ara per naps, ara per cols. I pròrroga rere pròrroga (en això de demanar pròrroga la concessionària és com l´Alcoià), l´AP7 revertirà a l´Estat molts anys després de la data prevista. Estem desvanits per la reversió, però no amollarem coloms ni tirarem confeti, no siga que sone el despertador i descobrim que ha sigut un somni.