Benvolgut Francesc-Marc Àlvaro: He llegit tardanament l'article que has escrit a La Vanguardia sobre aquells que van de guiris volgudament o sense adonar-se'n, menjant a vora mar, o sobre l'arena de les platges, el que tu defineixes com un «arròs infame amb marisc de plàstic fluorescent» i uns altres en diuen pobrament «paella» (sense cognom). Fantàstic! Estan aquests guiris convençuts de viure una experiència inoblidable en aquesta situació? Sí és així, no en podem fer res, ni tu ni jo. O millor, caldrà felicitar-los per tenir a tocar el gaudi suprem, o diví, del paradís terrenal. Deixem, doncs, que els guiris en qüestió gaudesquen de la seua satisfacció o satisficció.
A propòsit del que dius, pense que una de les meravelloses qüalitats d'una paella -tant fa si menjada per guiris o per gurus- és que siga capaç de provocar aquests trànsits sensitius, per no dir místics, transportant al seté cel algú pel fet de ficar cullerada en un arròs. Quin altre menjar té aquesta màgia? Diria que no n'hi ha cap més al món amb aquesta capacitat de seduir l'imaginació fins a embadalir el cos i la ment alhora.
Em sorprén, com a poeta antic que sóc, en que poc s'enconforma el personal guirillador actualment. Entenc que estar a vora mar, en bona companyia, ben menjat i ben begut (que dirien els clàssics), envoltat de paraules, de persones i d'onades amables, ens aproxime a exclamar que la vida és bella..., de tant en tant, però especialment d'estiu, i si a la vora de la mar hi ha una donzella, que diu l'antiga cançó tradicional. O que hi ha instants on u pot exclamar feliçment la dita mallorquina que diu: «Si açò és guerra... que no vingui sa pau!», que en la versió valenciana que m'és familiar es fa menys poètica: «Si açò és guerra... que dure!»
Tens raó en que allò que alguns consideren paella és un menjar immenjable en segons quins llocs i circumstàncies, a tocar del mar mediterrani, i més ara, en plena temporada estiuenca. Però si la segueixen demanant, devorant, gaudint, com un ritual complaent de les vacances, no podem evitar-ho, ni cal. Així que, amic Francesc-Marc Àlvaro, no et preocupes d'aquests guiris a la recerca barata o cara de la fluorescent felicitat; i, si t'abelleix una paella valenciana, ja saps que un poquet més al sud tens un vell amic que et convida a gaudir-ne una a la manera clàssica. Podràs comprovar-ne l'excel·lència.
