Fa uns quants dies vam poder llegir en un mitjà de comunicació un article que contenia esta frase: «*El complir les promeses és un deure de tot bon polític». El fragment es comunicatiu, en tot cas, afegiria que el compliment d´allò que es promet és una obligació de tots els polítics, bons o roïns. Però com que esta columneta va, principalment, de qüestions de llengua, parlem-ne. La frase, marcada amb un asterisc, conté una inadequació normativa. Es tracta de l´ús de l´article «el» davant de verb en infinitiu no lexicalitzat, com és el cas, «el complir...» En el sentit de la frase citada, l´article inicial sobra.
Normativament, hauria d´haver sigut «Complir les promeses és un deure de tot bon polític», sense «el». Sí que és adequat i obligat normativament l´ús d´eixe article o d´altres quan la forma en infinitiu ha perdut el seu valor verbal i s´ha convertit en un substantiu totalment.
Per exemple «El poder corromp, sí, però el poder absolut corromp absolutament» (frase de moda en la Transició, de contestació als franquistes); «El berenar ja me l´he menjat iaio?»; «El riure d´eixa xica m´enxisa»; «El saber no ocupa lloc», «El dinar d´ahir sí que estava bo». En estos casos, el verb en infinitiu ha perdut el seu valor verbal, i s´ha mudat a la funció de nom substantiu. En canvi, quan conserva la seua funció de verb, l´infinitiu no ha de dur cap article davant, com en «Saber que ja no estàs en l´atur m´alegra moltíssim», «Descobrir els corruptes és higiènic i profilàctic per a la política i per a tota la vida pública», «Llegir és un plaer», «Fumar és nociu per a la salut, la pròpia i la de les persones de la redor» (i alguns, com si sentírem ploure).
En castellà és correcte posar article en estos últims casos, i no posar-lo també ho és, i per això, probablement, com a una interferència o calc evitables, es donen eixos casos d´anomalies normatives en la nostra llengua. La regla pràctica per a evitar-ho, davant del dubte, és provar a no posar l´article. Si la frase té sentit, és que, necessàriament, no s´hi ha de posar, com en els últims exemples de frases.
El cas de l´ús o no de l´article «el», encapçalant una oració, també es dóna davant de la grafia «que». A frases com «*El que haja saludat a Pere no vol dir que hàgem fet les paus» o «*El que no vinguen a passar les vacacions al poble em disgusta molt» els sobra l´article «el» que les encapçala. També, en este cas, com en l´anterior comentat, l´anomalia normativa, probablement, es dega al fet que eixa estructura sí que és correcta en castellà. I també, si llevant l´article «el», l´oració té sentit, com en les posades com a exemple, és que, obligatòriament, no s´hi ha de posar. Sí que s´ha de posar en frases com «El que vullga vindre que vinga» o «El que em dius m´agrada», en què si llevem l´article l´oració queda sense sentit.
