Com la política és l´art de buscar problemes segons Marx (Groucho, no Karl), alguns polítics s´han dit: busquem-ne, fem-ne diagnòstics falsos i apliquem després remeis equivocats. I en això estan. Albert Rivera exigint el castellà com a llengua vehicular a les escoles dels Països Catalans; García-Page dient que els nostres metges no atenen en castellà als manxecs desplaçats; i Javier Maroto demanant un seguiment del que diu el professorat a l´aula. Tres persones distintes i un sol propòsit vertader: crear problemes allà on no n´hi ha per a posar-se després al capdavant i exigir que els resolguen.
Tres bípedes, tres, com les filles d´Elena: «tres eran tres, y ninguna era buena». Tres tristos tigres que inciten la confrontació lingüística per fer caixa electoral. Si foren un producte comercial caldria denunciar-los a l´OMIC per publicitat enganyosa. A Rivera perquè fa un discurs sobre Catalunya més retrògrad que el que va fer el seu homònim José Antonio en 1934. A García-Page perquè pretén amagar amb declaracions populistes el vertader problema dels manxecs, que són enviats a operar-se a altres comunitats per falta de cirurgians. I a Maroto perquè si cal un seguiment és al professorat que regalava màsters als dirigents del PP.
Com que senten més al·lèrgia a les llengües perifèriques que al clor de les piscines, tots tres es deixen portar pels seus prejudicis, posant la postveritat al servei de la substitució lingüística. Fent-ne diagnòstics tan orfes de raó que mereixen ser ignorats; si en parle és perquè estan tan infectats de demagògia que l´electorat menys exigent podria donar-los per bons. Partidaris com són de la doctrina Aznar, creuen que el valencià és com el sexe, i només s´ha de practicar en la intimitat; potser confonen l´ús social de la llengua amb el sexe oral. Supuren tanta mala llet que podrien servir de guió per fer un relat paral·lel al primer tom de la trilogia Millennium de Stieg Larsson, amb el títol «Els homes que no estimaven les altres llengües».
