Fa uns dies hem sofert el primer gran incendi forestal de l´estiu, que amb 3.000 hectàrees ha afectat els municipis de Llutxent, Pinet, Ador, Barx, Quatretonda i Gandia. Un incendi causat oficialment per un raig dorment (sembla que caigué dissabte i l´incendi començà dilluns) dins d´un episodi de condicions climatològiques de perill d´incendis forestals extrem.

Els grans incendis forestals (tristament coneguts com a GIF) són aquells que assoleixen unes grans dimensions i es mantenen fora de capacitat de control, amenaçant béns i vides humanes i consumint una enorme quantitat de recursos en la seua extinció. Aquests recursos, en l´incendi de Llutxent, estime que hauran suposat uns 4,5 milions d´euros, 3,5 d´ells invertits en mitjans aeris. Una quantitat que equival a 1.500 euros per hectàrea, emprada sols en 3 dies, sense comptar els danys ocasionats (ambientals, socials, en infraestructures i béns, entre d´altres) i la seua reparació.

L´abandonament massiu de les activitats agropecuàries en els espais rurals durant la segona meitat del segle XX ha creat un paradigma absolutament nou. Ens trobem amb la major quantitat de bosc (arbrat o arbustiu), tant en superfície com en densitat interna de la història (segons diversos autors des del Neolític). A més, un bosc molt eixut a causa de l´aridificació climàtica actual.

Un nou escenari que ha vingut per a quedar-se i que cal afrontar amb honesdetat. No val passar la pilota a la següent legislatura, perquè aquest nou context és i serà el protagonista del segle XXI, junt al canvi climàtic, que per cert cal combatre urgentment amb solucions locals convergents, com la fixació de CO2, lluita contra desertització, i l´amortiguació tèrmica de la vegetació. Tot respostes adaptatives i a mitjà-llarg termini.

Podem establir un paral·lelisme entre el cas dels recursos forestals i el d´altres recursos naturals, com ara els recursos hídrics. En el cas de les inundacions, no s´hi dubta a invertir recursos per a respondre als riscos i minimitzar catàstrofes, a la vegada que es gestiona l´aigua com a recurs. Ara, amb les cendres calentes, cal evitar veure només problemes en els recursos forestals i cal ser capaços de veure les oportunitats.

Afrontar la gestió del territori forestal (56% de la superfície valenciana) i dels seus recursos únicament des del punt de vista de les emergències porta a situacions sense sentit, com que el 90% del pressupost que com a societat invertim finalment en els espais forestals estiga dedicat a l´extinció dels incendis i no a la gestió com a estratègica central de prevenció, sense perspectives de solucionar el problema per aquesta via. Una estratègia que no funciona, perquè el risc cada vegada és major. Com no funcionaria un sistema sanitari que invertira el 90% del seu pressupost en urgències i taüts i el 10% en atenció primària: no té sentit abordar les conseqüències quan el mal ja està fet, sense anar a l´origen de les mateixes, que en el cas dels recursos naturals és complex i transversal.

El territori i els recursos forestals necessiten una mínima planificació i gestió, com a base per al manteniment de l´estructura territorial, cultural, ecosistematica i productiva. A una escala general, és cert que el nostre bosc no és extraordinàriament productiu, però tampoc la seua capacitat de produir recursos és gens menyspreable, amb beneficis directes i d´altres transversals, com la conservació del paisatge en mosaic, la creació de cadenes de valor i la fixació població interior en llocs on estem tenint gravíssims problemes de desertificació humana.

A escala internacional, tots els organismes assenyalen la gestió forestal sostenible (GFS) com a eina per a la fixació de CO2, adaptació al canvi climàtic, i per a viabilitzar l´economia circular que ha de garantir els objectius de l´Estratègia Europea 2020.

Front a la GFS hi ha la possibilitat de no actuar i seguir aprofundint en l´estratègia actual: entrebancar la gestió agroforestal, fins i tot criminalitzant-la, invertir en projectes demagògics ambientalistes d´escala petita i mirar cap a un altre lloc respecte a la desestructuració territorial actual, amb un medi rural envellit, despoblat i finalment empobrit. I des del punt de vista de les emergències, seguir sense crear o mantenir les infraestructures bàsiques i esperar que el pròxim GIF destruesca (cíclicament) una gran superfície, amenace les nostres vides i béns, supose una despesa enorme d´extinció, a més de contribuir enormement a l´escalfament climàtic (energia tèrmica) i a l´efecte hivernacle (emissió de gasos).

En l´incendi de Llutxent hem vist un exemple de tot això: la inversió d´una grandíssima quantitat de recursos en parar una catàstrofe senzillament imparable, que ja havia produït unes pèrdues i un dany ambiental irreparables i en definitiva, una forma de acarar la problemàtica que no soluciona el problema, sinó que el perpetua i l´agreuja, amb un cicle de 25-30 anys entre incendis en el mateix lloc.

Si en eixos anys haguérem invertit en GFS només una fracció dels recursos per hectàrea que ha costat l´extinció, ara mateix tindríem bosc en la Serra Grossa (o almenys el desastre no hagués estat tan sever) i els danys colaterals (amb l´aplicació correcta de la normativa de la interfície urbanoforestal, per cert) no s´hagueren produït. Però a més, hauríem pogut aprofitar i valoritzar un recurs renovable que fixa CO2 i hauríem generat cicles sostenibles amb repercussions transversals sobre l´economia i l´ocupació rural, d´acord amb els objectius de l´Estratègia 2020. Un negoci socialment molt rendible si comptabilitzem com pertoca totes les despeses i beneficis.

Seria magnífic obrir els ulls i que el sacrifici de la Serra Grossa, del surar de Pinet i del barranc de Borrell, com molts altres que s´han produït, ens feren reflexionar sobre aquest model que no aconsegueix mitigar les catàstrofes naturals, sinó tot el contrari i que té uns resultats tan perniciosos. Hi ha molts reptes per a 2020 i no es pot seguir seguir esperant, com el pianista del Titanic. Seria bo anar caminant molt decididament en la direcció correcta, sense esperar el pròxim GIF.