Segurament, el best-seller editorial valencià dels segles XVIII i XIX podríem dir que va ser l'obra en prosa de Lluís Galiana i Cervera (Ontinyent, 1740-1771), el qual va ser un religiós de l´ordre de Sant Domènec que estudià filosofia i teologia als convents d´Ontinyent i d´Oriola. Després arribà a impartir arts en Ontinyent i fou mestre d´estudiants al convent de Sant Onofre, de València. El seu interés per les qüestions erudites el portà a estar en contacte amb personatges com Maians i, per altra banda, la seua preocupació per la llengua pròpia del país el va dur a entrar en contacte amb el notari Carles Ros. De manera que Galiana pot ben bé situar-se a cavall entre l´erudició il·lustrada i les preocupacions més popularistes. Encara, destacaria per les seues propostes editorials -la publicació dels clàssics medievals-, que el situen com un dels precursors del que després serà la renaixença i és, en certa manera, un avançat als temps del preromanticisme. No pot entendre´s de cap altra forma la carta que li envià a Ros, on proposava l´edició de la Crònica de Jaume I, la Vita Christi d´Isabel de Villena, les obres religioses traduïdes per Joan Roís de Corella, o l´Espill de Jaume Roig, entre altres. Malauradament, la seua mort a l´edat de 31 anys no va permetre que posàs en pràctica cap d´aquests projectes en què mostrava la seua claríssima percepció de la unitat de la llengua parlada pels valencians, els catalans i els balears.
Però és en el camp de la literatura de creació on Galiana és importantíssim, atés que fou el qui va reprendre la novel·lística al País Valencià en llengua pròpia, amb una obreta, la coneguda Rondalla de rondalles, que va assolir un èxit rotund des del mateix moment de la seua primera edició, i que va conéixer vuit edicions entre el 1768 i el 1884. Aquest text, imitant el Cuento de cuentos de Quevedo, volia fer una paròdia del parlar de les gents populars valencianes, però és, a la fi, un bellíssim exemple del valencià col·loquial a mitjans del segle xviii, ple de girs ben genuïns i amb una notable riquesa lèxica. Galiana, preocupat per la llengua, com ja hem dit, ultrapassà, així, el simple interés arqueològic que podien mostrar homes com Maians pels refranys valencians -el mateix Galiana també n´elaborà un recull- i s´acostà a postures més d´acció, en la línia del notari Carles Ros. Però, sobretot, va saber divertir els seus lectors, i una bona prova d'això és que no va deixar d'editar-se, durant més de cent anys, amb una relativa freqüència.
