Sovint he dit que si mai m'haguera d'exiliar, i poguera triar el lloc, escolliria Itàlia com a país d'acollida. Per la seua bellesa, la seua cuina, i la proximitat cultural que fa que em senta a casa, tant si sóc a Nàpols, com a Roma, com a Gènova... També perquè entenc, comprenc, i estime la seua gent.
Ho he dit i ho mantinc a pesar dels seus representants polítics, els actuals i els anteriors, des de qui va ser president, Silvio Berlusconi, fins al vicepresident actual, Matteo Salvini. M'estime Itàlia sencera, del nord al sud, illes incloses. En les gràcies i en les desgràcies. També he dit sovint, defensant Itàlia davant uns altres que del fracàs constant de la seua classe política la salvava la vitalitat civil de la seua ciutadania.
Aquests dies passats m'arribaven precisament notícies d'amistats italianes, preocupades per si l'incendi de Llutxent m'havia afectat directament. I una amiga em contava que, fa un any, un terratrèmol havia ensorrat moltes cases a l'illa d'Ischia i els propietaris encara esperaven les ajudes estatals promeses pel govern.
I vam parlar de les diferències que hi ha entre les catàstrofes que en diem naturals i les que són provocades pels humans. ¿Què pensar ara veient la imatge del pont de Gènova que s'ha ensorrat? S'ha dit que l'incendi de Llutxent i l'ensorrament del viaducte genovés han sigut provocats pels llamps. És veritat? ¿És una manera de culpar als déus o a Déu de la desgràcia?
Recorde haver llegit fa anys que moltes infraestructures viàries italianes van ser fetes pels americans després de la segona guerra mundial, per treure Itàlia de la desfeta i la ruïna provocades pel feixisme i per la guerra. Sospite que hi hagué moltes corrupteles, el que ara se'n diu malversació de fons públics, quan no simplement corrupció. «Qui sembra vents, recull tempestats», segons el refrany. Com també se sol dir que «més tard o més prompte, es veu com, el que d'entrada es va fer malament, malament acaba».
Ara bé, també he pensat sovint que en aquests aspectes, Itàlia ens ha anat sempre davant. I per això em pregunte: ¿que passarà en el futur amb les obres faraòniques que s'han alçat a casa nostra durant l'època zaplanista i campsista? ¿I a la resta de les Espanyes aznaristes? Hi haurà qui tirarà la culpa al déu dels llamps, segur. Espere que els governants actuals d'aquest país meu siguen en açò diferents dels italians. I en confie.
