A conseqüència del "cas enredadera" de presumpta corrupció en l'ajuntament de León, he tornat a sentir per part dels "d'intel·lectuals mediàtics" (elegits, naturalment, per la seua proximitat a la línia ideològica del mitjà de comunicació) una sèrie de consideracions sobre la contractació pública res encertades (per ser suau).
En algunes ocasions, sense èxit vista l'experiència, he cridat, no tant per queixar-me (que també) sinó, sobretot, per reclamar que si han parlar de la contractació pública (en termes tècnics) que acudeixen a experts en la matèria per no donar una versió tergiversa a l'opinió pública, ja que algunes consideracions d´aquests "intel·lectuals mediàtics" posen de manifest un total desconeixement de la matèria, així com, sobretot, mai van al fons de la qüestió.
Tanmateix, caldria no oblidar que les tècniques per corrompre els passa com a les tècniques del dopatge esportiu, sempre van per davant dels controls establerts.
Per altra banda, i aquest és el fons del a qüestió, des de la caiguda del Mur de Berlín i del manifest "Consens de Washington" (començament de la dècada dels vuitanta) s'imposa el nou paradigma social - econòmic anomenat "neoliberalisme" que manté com premissa fonamental l'incapacitat del sector públic per resoldre eficaçment els problemes de la ciutadania. Dogmatitza sobre la superioritat del sector privat (regit per les regles del "mercat lliure", fixent-se que no he dit sols "mercat", aquesta és una distinció fonamental que va més enllà de l´objecte d´aquest escrit) sobre el sector públic per resoldre totes les qüestions que ens afecten, incloent aquells que fins aleshores es consideraven competència exclusiva del sector públic com l'educació, la sanitat o les pensions.
La conseqüència fou que les administracions públiques, sense importar el color polític (recorden com Felipe González va dir que l'important no era tant el color del gat, sinó si aquest caçava o no ratolins) començaren a crear organismes públics (amb una imaginació desbordant) regits pel dret privat. Començà una carrera (impulsada des de Brussel·les) desmesurada i que doctrinalment es "batejà" com la "fugida del dret administratiu", ja que es considerava que els procediments administratius eren un obstacle per una gestió econòmica, eficient i eficaç dels recursos públics.
Evidentment, totes aquestes "organitzacions" començaren a contractar obviant molts controls de la legislació administrativa contractual. Per posar un exemple, a les societats públiques mercantils, pel que fa al compliment de dos principis fonamentals de la contractació pública com són la publicitat i la concurrència, sols se'ls exigia complir amb els principis i no amb el procediments que comportaven el compliment d´aquests principis. És a dir, era suficient per complir amb el principi de publicitat de la licitació, publicar-la en el tauló d'anuncis de l'entitat, res de bolletins oficials, periòdics, etc. Respecte al principi de concurrència (aconseguir vàries propostes econòmiques), un dels instruments era elegir alguns empresaris i constituir "societats mixtes" (capital públic i privat) i adjudicar-los els contractes.
S'imaginen vostès, quina "manega" més gran posada a l´abast dels "insaciables"!
Pareix que, vists els resultats en termes de malbaratament dels recursos públics, la nova llei de contractació pública (que incorpora dos noves Directives Comunitàries) intenta tornar al "dret administratiu" (tant injuriat pels neoliberals).
Al País Valencià tenim alguns casos paradigmàtics com l'IVVSA, CIEGSA o CACSA. Si tenen interès poden consultar els informes de la Sindicatura de Comptes sobre la seua contractació o sobre els procediments per constituir "empreses mixtes", a que alguns eren molt aficionats.
En conclusió, i sense oblidar que els principals responsables de la corrupció són els que la practiquen, cal concloure que amb l´argument de la "superioritat" (mai demostrada i, per tant, és un "dogma") del sector privat front al sector públic, assistírem a una "relaxació" dels controls públics administratius provocant tant del que estem coneixent.
Aquesta argumentació no l'escoltaran mai dels "intel·lectuals mediàtics". Però la història no acabat. Seguirem suportant, lamentablement, com des d'Europa les polítiques neoliberals continuaran castigant-nos sense importar el cost macroeconòmic que suposa la corrupció, com no importa el que representa l'existència de paradisos fiscals.
