Sobre el retorn al feliç desorde, se m´acut en el primer dia al despatx -i comprovar que a mi no m´han despatxat, a pesar de les terribles dades d´augment de l´atur-, establisc una teoria, que em duu a la memòria la visita a tres despatxos curiosos.
Joan Brossa, l´autor d´El pedestal són les sabates i apòstol de la lletra A, en l´única visita a sa casa, em convidà a visitar el laberint vertical de papereria imaginativa, per a ensenyar-me un retall de periòdic de l´any del meu naixement, on ell havia anotat un vers que no recordava, i em convidava a buscar-lo junts, usant la meua vista. Al despatx s´hi accedia baixant un brancalet: es va dir uns mesos més tard, que el savi havia mort en no acatar-se´n. Un tresor de paper, espere que ben conservat.
El de don Manuel Sanchis Guarner, uns anys abans de sobreviure a un atemptat violent i ignorant alhora, era una acumulació racional, polida i enciclopèdica, amb ornament d´algun títol, potser algun quadre... Recorde la calma amb què, en el moment d´entrar-hi Josep Palomero i jo mateix a inquirir-li sobre com fer un treballet de curs sobre la història absoluta de tots els esdeveniments de la història de la cultura valenciana, l´autor de La ciutat de València, abillat amb l´aire dandy d´un llacet -del tipus anomenat pajarita-, retallava un cupó col·leccionable d´algun periòdic, o alguna oferta comercial, o potser una fotografia.
I el de l´Ajuntament d´Herbers, on mon pare protegia les velles i noves circumstàncies de la vila amb dos mètodes, el de l´estilogràfica Montblanc i el de l´Olivetti, i continuava els set segles de la història d´Europa, amb velles inscripcions ambientades amb fum de tabac, necessàries per a assegurar una fita de partició de finques, o, en general, la comprensió del món.
Sense ser els únics, cadascun dels tres és pare del despatx meu, on torne a caminar entre les piles de llibres de Brossa, Sanchis, i totes les altres figures que crec haver llegit. Mire el mapa del món -Polititxeskaia karta mira, que vaig dur de Rússia-, emmarcat i penjat al barandat. Després, prenc la caixeta de música, que faig sonar.
Rodejat de tanta gent admirable, i en tan feliç desorde, pessigue un bri d´espígol que sempre tinc allí, collit d´enguany, obri la primera carpeta que veig a mà, i amb la Montblanc comence la columna que estàs llegint, setembre.
