Que actualment assistim amb més indiferència que incredulitat a l´exposició de mentires i paranys que bona part de la classe política està disposada a assumir per ocupar un lloc de privilegi, no pot estranyar ningú. Potser és un més dels símptomes d´un bagatge cultural heretat que una educació epidèrmica no ajuda a millorar. I no crec que aquesta tradició siga remota i se l´haja de cercar en aquells personatges picarescos i atrabiliaris que pul·lulaven per la cort, ensumant engrunes de palau. Sí, tal vegada ara alguns palaus s´han traslladat als palcs vip dels grans equips de futbol i ara els «pícaros» vestixen a la moda, informal, de les pasarel·les londinenques, però em referisc a la gran majoria desorientada que ni som murris ni tenim l´agenda de contactes adient.
La ineludible necessitat d´una Llei de Memòria Històrica no hauria de consistir en una operació de simple maquillatge en què uns noms, molts dels quals desconeguts, són substituïts per altres, penosament desconeguts també. Fóra bo conscienciar-nos que la derrota de la República, que encara ens espera, va acabar amb la utopia, esperançadament compartida, de voler canviar una societat encarcarada per un passat opressor i carrincló, que va vèncer, que subsistix sota formes modernes (com diria el príncep Salina) i que subjau en moltes de les actituds de la nostra societat. En el recent assaig Cómo acabar con la contracultura, de Jordi Costa, se suggerix que, així com als Estats Units la pel·lícula del western, amb tots els seus clars i obscurs, identifica un «mite fundacional» més o menys reflectit, en aquesta Espanya que no imaginava Cecilia, aquest paper li correspon al cinema groller de Mariano Ozores i tota una colla d´humoristes reconeguts, efectius parodiadors o imitadors d´uns individus que, més o menys tafaners, «no se metían en política», frase perfectament atribuïble a un dictador que la va saber insuflar en tota una generació que acabaria votant l´actual Constitució. Les èlits també agraïxen al sagaç (i/o afortunat) dictador el mèrit d´arruixar-nos posmoderns aires de neoliberalisme sense prèvies lliçons de drets humans i laborals.
Tal vegada pel·lícules com Los liantes o Los energéticos són més actuals que no pas ens pensem, amb aquells individus innocents, víctimes de la seua ignorància, tal com ja ho era Toni Leblanc en aquell Madrid sospitosament amable dels 50.
