Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

meseguer

Ara mateix

Ara mateix -dimecres 26, cap a les 6 de la vesprada-, en una sala de l´Institut Cervantes de Brussel·les, deuen estar sonant uns versos de Bernardo Atxaga: potser d´Etiopia, escrit fa quaranta anys, o potser recordarà Kalatxoriak («Les gavines»): Beren maitasunak errepasatzeko, / hiriko kalatxoriak / arratsero biltzen dira estazio aurrean (aquelles «gavines que de vesprada / es reuneixen a l´estació del tren / i repassen els seus amors»).

I abans o després, la veu cansada de Manuel Rivas recitarà el seu Blues: Os soños abren las xanelas e lámbense as feridas... I passant de la malenconia al desig, Yolanda Castaño, a qui recorde d´una nit de versos internacionals a Morella, murmurarà als assistents d´ara mateix, que té unha présa lentíssima / e que o desexo sexa / inmobilización da urxencia.

O el savi catedràtic d´Arquitectura Joan Margarit construint amb vella veu adolorida els versos amb els quals els europeus «Contemplem, opulenta, una misèria / que ni sap que és misèria». O la jove actriu en vers Estel Solé afirmarà sonors els versos de Si uneixes tots els punts, tal com els dibuixà Paula Bonet.

I d´un moment a altra, potser ara mateix, Eloy Sánchez Rosillo divagarà pels Alrededores de la luz, i dirà: El deseo que recuerda el color de unos ojos / descansará en la tierra que conoce. / Las calles arderán a mediodía / y cantarà la luz entre mis manos. I al principi o el final, Elena Medel, defensarà el seu Curso de submarinismo i sentiran els brussel·lesos un corazón que folta y sobrevive / a la riada de sueños encerrados.

L´experiment d´acoblar aquestes veus en el Dia Europeu de les Llengües, pareixeria una casualitat remota de les «quatre llengües d´Espanya», que sembla impossible de discutir com a germanes que patiren l´opressió en nom d´una d´elles, si ens fixem en els clàssics del segle XX en euskera, gallec, català i castellà. Així, tres llibres que són el mateix: Harri eta herri d´Aresti, Longa noite da pedra de Celso Emilio Ferreiro, i La pell de brau de Salvador Espriu, juntament amb un parell de títols de Gabriel Celaya.

Vinguts a Europa des d´aquell dolor, s´han reunit a recitar en l´inventat Dia Europeu de les Llengües, per a fomentar l´aprenentatge -el dia que, segons la premsa, es comprova que Espanya és la terra amb menys coneixement de «llengua estrangera», a pesar de posseir el tresor de quatre llengües literàries, i que Anglaterra, posseïdora de la «llengua universal», és la més ignorant de qualsevol altra llengua, ja «estrangera» o innecessària per a viure i comprendre les veus de la poesia, o siga, de la vida, allò que de veres cal comprendre. Ara mateix, com va escriure Miquel Martí Pol.

Compartir el artículo

stats