Francisco Camps -ara res i abans tot- vol ser alcalde de València. Sí, sí, col·lecciona imputacions, però si va de cap de llista -amb 9 dels seus 10 regidors imputats, el PP fou el partit més votat al cap i casal-, la candidatura tindrà un plus d´atracció per al votant popular (no s´agravie, senyor -i senyora també- votant del PP, ja sé que n´hi ha excepcions); però, candidat qüestionat, candidat que han votat. Si fa no fa, com els llibres fins 1966: llibre proscrit, llibre llegit, ja que el millor ham per a pescar lectors i convertir un llibre en best-seller era figurar a l´índex de llibres prohibits pel Vaticà.
L´entrevista de Lluís Motes a Camps mostra un expresident que viu tancat al seu castell, trastorn comú en aquells que han estat molt de temps en el poder. Superb, narcisista i amb deliris de grandesa; egocèntric i amb un exacerbat sentiment de superioritat, confia passar a la posteritat per obres faraòniques com la Ciutat de les Arts i les Ciències, i babilòniques festes com la Fórmula-1. I com que no reconeix cap error, se´n plau dels seus nomenaments, tot i haver exconsellers a la presó. I com que es creu en possessió de la veritat, no admet grisos en la gestió negant-se a demanar perdó. Així que no tinc cap dubte: Camps pateix la síndrome Hubris. Com va dir David Owen, neuròleg que va estudiar el cervell dels governants, «el poder intoxica tant que acaba afectant al judici dels dirigents».
Des de la convicció que el cementiri està ple d´imprescindibles, algú proper li hauria de recordar que no és Terminator, que quan se´l dóna per mort es recompon i torna al combat. Que està més passat que els rotllets d´aiguardent que oblidem al rebost quan ja no n´hi ha gana. Que segons l´Eclesiastés hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps; que hi ha un temps per a governar i un temps per a ser governat. Que el futur d´un president és ser expresident. I el més rellevant: que els seus no el volen ni pintat de màscara. I ara, sis plau, parlem de coses importants.
