Benvinguts a una segona primavera a València. Si observem, vorem brillar les fulles marrons mentres cauen. La brisa porta contradictòries sensacions, de malenconia i vivacitat, en perfumar cada cantó amb forta olor a marjal que alguns no suporten. A mi m´encisa. Travesse l´albereda de Gran Via Marquès del Túria, enlluernada de palmeres i escultures, com el monument dedicat al poeta Teodoro Llorente. La playlist que va engrunsant-me l´oïda, fa que assistisca a una representació en viu. No pot agradar-me més la seua banda sonora. M´acompanya James Bay. La cançó oportuna, el moment oportú. O és només que la melodia va en consonància amb el meu pas?
Em pregunte com es percep el carrer escoltant diferent. Ho provaré, afegint a l´experiència sensorial heavy, jazz, o trap. Perquè el trajecte sense llista d´èxits, ja me´l sé. Els clàxons no paren de bufar, regolfant els sentits. El random bota, i em porta la veu de Jessie J, llevant amb Price Tag totes les etiquetes que pogueren romandre, just abans que es ponga el sol. «Que no és sobre els diners...». El que seguix mantenint-nos en peu, és el que no té preu. Al meu front s´il·lumina, subratllada amb un grapat de colors, una conversa absurda que a dos ens feu riure bona cosa. Recorde com parlàrem d´estats quotidians i d´imaginar hashtags que els feren justícia. Comentàrem que estem en l´estació de sentir-nos «aplatanats», i la necessitat probable d´engolir vitamines extra. Resulta que, volent superar la vesprada, hi havia plàtan per a berenar.
Així, entre rialles, nasqué el #potasiopower. Després, se´ns quedà cara de bajoca, en googlejar-ho i descobrir que -veges tu!- en veritat el coixinet ja existia! Realment, què hi ha que no estiga inventat? Açò m´espanta tant com em fa anar a bacs. Aleshores, me n´adone que estic arribant. Tinc cita amb paraules que algú escrigué, i a les quals ara els donaré so mitjançant la meua parla. El rellotge camina més de pressa que jo i se m´avança. Just quan anava a preguntar-li com s´ho fa per aplegar sempre a temps, inclús quan ningú no li espera. Cànoves, Palau de la Música, estudi de gravació. Podria haver agafat un taxi, una bicicleta o un patinet. Quin goig anar anant, si més no, sentint el sòl de la ciutat. A la nit, es presenta a Espai La Rambleta un disc que du com a títol la dècada en que nasquí. David Otero, n´és l´artista. No cal esperar al 9-O per menjar-se el costat més dolç. Pense disfrutar del viatge, hui. I demà també, encara que serà un altre dia.
