12 de octubre de 2018
12.10.2018

Perquè no ens donem un "temps mort"?

12.10.2018 | 22:54
Perquè no ens donem un "temps mort"?

Voldria començar aquest escrit amb una frase utilitzada pel filòsof Fernando Sabater per definir el moviment independentista català titllant-lo de "brut aquelarre separatista", ja que reflexa a la perfecció el "pensament únic" que s'ha instal·lat en els mitjans de comunicació de lògica "madrilenya".

I mentre es tracte el problema amb aquest "pensament únic" fonamentat en "la indestructible unitat d´Espanya", mai es resoldrà. Una altra circumstància és que no hi haja voluntat de resoldre´l, ja que alguns partits ho necessiten per subsistir políticament. I en conseqüència, com va dir aquell, tots els segles caldrà "bombardejar" Barcelona.

Però, fent un poc de memòria, l'estat espanyol fa res, menys de 50 anys - que en temps històric és no res - va perdre més de 250.000 kilòmetres quadrats del seu territori nacional quan Marroc l'any 1975, amb la passivitat de l'estat, es va apropiar del Sàhara Espanyol. I si ho allarguem a 100 anys (que tampoc és res) els kilòmetres quadrats perduts es dupliquen, ja que es va perdre la Regió Equatorial Espanyola (Guinea Equatorial, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco), així com el territori de Sidi Ifni. En definitiva, això de "l'indestructible unitat d´Espanya" no els pareix que és una idea molt relativa que caldria no fer d'ella un dogma?

Respecte a l'anterior argumentació alguns, que s'avenen a raonar, argumenten que no estem parlant de la mateixa situació, ja que els territoris esmentats eren territoris "d'ultramar". Però clar, aquest argument posa de manifest que la societat espanyola pel pas dels temps (i el pes de la història) ha assumit que aquests territoris eren "colònies" que tenien dret a la seua independència (la qüestió del Sàhara segueix sense resoldre, per cert). Però cal recordar que el concepte de "colònia" és un instrument jurídic creat pel dret internacional públic en el segle XX i que les metròpolis es negaven en redó a acceptar-ho, al·legant que eren territoris que formaven part "indestructible" de la seua nació. Per tant, la història ens ensenya com posicionaments ideològics irreductibles, que a més causen molt de sofriment, cauen per la força de la llibertat dels ciutadans i dels pobles.

En tot cas, amb aquest argument de ser territoris d'ultramar, perfectament es podria defensar que les Illes Canàries tindrien dret a demanar la seua independència (com defensava el líder canari Antonio Cubillo, objecte d'un atemptat en Algèria, on estava exiliat, per part dels servicis secrets espanyols i que el deixaren amb greus problemes de mobilitat física).

Aplegats a aquest punt de la qüestió, els recomane la visió de la pel·lícula "La batalla d'Argel" de Gillo Pontecorvo (premià amb el Lleó d'Or del Festival de Venècia de 1966) on es retrata la contradicció i la debilitat del concepte de la "unitat nacional".

Tanmateix, des de la defensa de la llibertat (individual i col·lectiva) no es pot compartir la proposta de la dreta espanyola d'il·legalitzar (o modificar la llei electoral) als partits independentistes perquè no tinguen la "clau" de la governabilitat de l'estat espanyol. Il·legalitzar partits per raons ideològiques és profundament antidemocràtic, inclús podria servir per proposar la il·legalització del nacionalisme espanyol per la seua incapacitat de resoldre els problemes, per exemple. Però, sobretot, posa de manifest una debilitat ideològica molt gran, doncs sols des de la força pot perviure.

Per acabar, no sé si a les altures què està el "partit" si la crida a la reflexió serveix per res. Canviar d'estratègies no va ser possible, doncs el temps polític ho impedeix. Però, són tants els problemes que com societat, amb independència de la forma jurídica que adoptem com estat, cal fer front a curt i mitjà termini, com la desigualtat i la misèria galopant, la desaparició d'una classe mitjana que donava estabilitat al sistema, el canvi climàtic, el futur de les pensions, la migració, l'atur, la creixent mecanització ... que dóna por "no parar-se i donar-se un temps mort" per reflexionar i establir prioritats i pensar com deia Keynes, "a llarg termini, tots morts".

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook