Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Matar Joan Fuster

Quan vaig tindre notícia que Francesc Bayarri havia publicat un llibre amb aquest títol (Matar Joan Fuster), vaig pensar que es tractava d'una novel·la negra sobre la transició política, a la manera de València sic transit, que tant m'havia agradat, on es tornarien a barrejar la ficció i la realitat narratives en una combinació trepidant. Però no, no ha sigut així, sinó tot el contrari. En aquest cas es tracta de la construcció periodística, o històrica (en minúscula), fidel i documentada, d'un fet real ocorregut, això sí, a les acaballes de la transició: l'atemptat terrorista que Joan Fuster va patir a casa seua, a Sueca, la matinada de l'onze de setembre de l'any 1981. Un relat real, no de ficció, o més bé una aproximació literària, assagística i també biogràfica, feta de manera periodística, com una investigació que refà amb tota la versemblança el que passà en aquelles dates.

És la manera de narrar les històries del passat relativament recent (del segle XXI), de fer-ne literatura sense necessitat de recórrer a la ficció fantàstica, el que més m'interessa de l'escriptor i periodista Francesc Bayarri. Això, tant si relata l'atemptat contra Fuster, com si aproxima al lector la figura d'Amado Granell, un home de Borriana que tingué l'honor de ser el primer militar aliat en entrar a París quan encara l'ocupaven els nazis, o unes altres històries que també apareixen en aquest llibre, amb màfies i espies reals.

La més entranyable i emotiva de totes, la que tanca el llibre, on l'autor s'endinsa en relatar sobriament l'exemplaritat civil d'Almàssera (el seu poble) durant la guerra incivil i la més incivil postguerra. Una història emotiva i que sembla irreal justament per ser veraç.

Bayarri ens mostra, per tant, com és possible fer una literatura periodística eficaç, un periodisme de la memòria, o contra l'oblit, als marges de la immediatesa del present, és a dir, en format llibre, o a la manera clàssica, amb una investigació rigorosa que li dona un sòlid suport i una amenitat estilística que fa atractius, lluminosos i memorables fins i tot els temps més tèrbols, o foscos, d'aquest país nostre tan poc interessat, diuen, en saber del seu passat.

Una idea, la de mantindre vivament aparaulada la memòria, que Joan Fuster tenia molt present. No oblidem que, sense l'exercici constant de fer memòria viva del passat, el futur dels valencians no serà un altre que l'Alzhéimer col·lectiu. I això és justament el que cal evitar.

Compartir el artículo

stats