El discurs de Pedro Sánchez el dia gran del País Valencià fou decebedor. Això no és nou i ja s'ha dit, i més que dit, en diversos fòrums. Eixe dia jo em vaig sentir com si tinguera nou anys i haguera convidat un amic pel meu aniversari. Un amic que es menjà el pastís, em va llevar el lloc de protagonista i la corona d´aniversari i, a sobre, se´n va anar sense fer cap regal.

I és que des del VAR les coses tenen una altra perspectiva. Ho reconec, vaig fer tard a l´acte solemne del 9 d´Octubre al Palau. Potser perquè ja saben vostés com està el tema de les rodalies; potser perquè el cordó policial em va demanar acreditació per accedir a la plaça de la Mare de Déu; potser perquè, una vegada a la plaça, vaig voler escoltar les reivindicacions dels brigades que allí es concentraven. La qüestió és que vaig arribar tard; però, amb això de les noves tecnologies, ara tenim un VAR (Video Assistance Referee), o una tele gran com s´ha dit tota la vida, per a seguir des de l´entrada al Palau tot el que es diu a la sala noble.

I, òbviament, veure tot un president del Govern central assegut en una minúscula cadira, impressiona. Allí estava Sánchez, orgullós de ser el primer president que aterrava per estes terres un 9 d´octubre. I encara així, ni Mónica Oltra ni Ximo Puig s´acoquinaren per demanar-li allò que ens pertoca: un tracte just. I crec que no s´estranyarà ningú si dic que Oltra fou molt més rotunda i contundent que el de Morella. Ella sempre ha sigut clara, concisa i precisa.

Però, escolten, ni un ni l´altre atinaren. Ni els presents tampoc atinàrem. Tot i veure la retransmissió des del VAR, tot i ser d´un partit que no acostuma a seguir sempre les normes establertes i tot i arribar l'última, en ma casa m´han ensenyat que, si te conviden a un lloc, cal guardar un respecte per l´amfitrió. I, en aquest cas, Sánchez va eludir en tot moment referir-se a nosaltres com a nacionalitat històrica, i sí que ho va fer, en canvi, com a suma de «tres provincias», quan totes i tots sabem que el poble valencià és molt més que això. Més enllà de «nou d´octubre», no li vaig sentir dir res en valencià i, a postres, va cloure ell l´acte, quan eixe honor sempre es reserva, en pobles i ciutats, a l´alcalde amfitrió per més conseller, consellera, president, vicepresidenta o sursum corda que vinga.

I del discurs ja en saben el resultat. Res de res. Fum de canya i ni una sola promesa de revisió del model territorial, res d´assegurar eixe 10 % del pressupost per a inversions a casa nostra, res del deute històric. Res. Es va menjar totes les xuxes, va bufar els ciris del pastís i se´n va anar com havia vingut, de buit.

Sánchez va perdre una excel·lent oportunitat de guanyar-se el poble valencià, que no volem més promeses, ni tan sols més paraules. Volem fets i ens deuen molt. Però no tot queda ací. Afortunadament, al Congrés tenim quatre valuoses persones que representen quatre vots que valen or per als pressupostos estatals. I volem cobrar el deute, el deute històric i una agenda valenciana, volem un tracte just. Així que tenim una oportunitat única de fer d´estos pressupostos un regal valuós per al poble valencià. El mateix regal que Pedro Sánchez es va oblidar un 9 d´octubre.