És 14 d´octubre, dia de pluja, i aprofite per a visitar l´exposició Aigua, fang i silencis, al MuVIM sobre la riuada de fa 61 anys a València.
Em ve al cap la reflexió sobre com estava el llit del Túria al pas per la ciutat abans de la tempesta de 1957, a partir de la mateixa exposició i d´un article publicat l´any 2012 per diversos autors en la revista Cuadernos de Geografía, de la Universitat de València: «Materiales inéditos para el estudio de la riada del Turia en Valencia».
En eixe document s´aportaven nous elements que expliquen l´alteració del règim de les avingudes, i s´hi feia referència a «usos abusius com ara cultius irregulars, activitat industrial, interferència de diferents infraestructures...». Tampoc s´havien corregit algunes disfuncions provocades per l´avinguda de 1949. Tant en esta com en la posterior de 1957, es va produir l´arrossegament de barraques habitades en la zona del passeig de la Petxina amb conseqüències tràgiques.
Cal pensar, per tant, que un adequat manteniment i millor neteja del caixer del riu hauria minorat els greus efectes de la riuada de 1957 i potser no s´hauria plantejat desviar el Túria. Una obra que va crear una forta ferida en el territori i en la gent, i que va modificar de manera determinant l´estructura de la ciutat i de la comarca. Resulta difícil imaginar a l´ alcaldessa de París proposant desviar el Sena perquè, de tant en tant -l´última vegada en gener d´enguany- se li unfla el nas al riu.
La història posterior és més coneguda: alliberat el riu vell per l´anomenada Solución Sur, es va convertir a partir dels anys huitanta en el magnífic parc lineal que hui tenim i al qual només li manca la presència d´un curs d´aigua i un tram final digne. La campanya El llit del Túria és nostre i el volem verd -potser s´hauria d´haver matisat «verd i riu»- va arxivar el projecte d´una autopista pel bell mig de la ciutat. L´actual del Saler formava part d´eixe desficaci.
Arran dels tràgics successos a Mallorca, em preguntaven fa uns dies des de À Punt quin és el còctel fatídic de variables que convertix en explosives determinades situacions meteorològiques. Res que no sapiem: la desforestació de la conca (l´origen del fang), la construcció d´infraestructures inadequades, desviació de cursos d´aigua naturals, l´ocupació de zones inundables per tota mena d´edificacions, polígons industrials, edificis d´habitatges o cases aïllades... i amb una variable nova i menystinguda, el canvi climàtic que ho canvia tot. La reflexió val també per als temporals que sacsegen les nostres costes. Cal diferenciar, però, entre allò que són elements naturals inevitables i imprevisibles (encara que probables), i el que és imprudència o temeritat humana, com ignorar el que són els barrancs, i els riscos de construir on no toca.
¿I llavors, què es pot fer?, em demanava l´entrevistador. Cal corregir les deficiències de les obres públiques, revisar les edificacions on viu gent amb l´objectiu prioritari d´evitar víctimes humanes i millorar alhora la coordinació i la gestió de les avingudes. ¿No ho fan els japonesos que viuen en zones d´alt risc sísmic? ¿No teníem als nostres pobles sempre preparats els taulons i un grapat d´algeps per a bastir ràpidament una parada a les plantes baixes?
En tot cas, la responsabilitat última de l´Administració resulta inexcusable, complir i fer complir les lleis. Difícil resulta d´acceptar que aquelles edificacions que s´han construït il·legalment hagen de rebre ajudes públiques.
El pla oficial per a la prevenció del risc d´inundació (Patricova) conté eines suficients i està vigent des del 2003, revisat en 2015. Fóra necessari conéixer què se´n ha fet des de llavors i caldrà saber, sobretot, si les administracions continuen mirant cap a un altre costat davant de noves irregularitats.
Segurament acabarà la tardor i s´oblidarem de les pluges i del fang, com s´oblidem dels incendis quan passa l´estiu.
