L'editorial Sidillà, de La Bisbal d'Empordà, acaba de publicar, aquest passat mes d'octubre, el primer volum de la Història de la cuina catalana i occitana, del valencià Vicent Marqués, un treball de més de quaranta anys de recerca centrat bàsicament en les cuines catalanes i occitanes. Aquest volum s'ocupa de les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes; un material i treball que pot abastar molts més llibres per descriure la nostra història de la cuina catalana i occitana. Al pròleg, l'autor explica les raons de la seua passió culinària i escriptora, que va començar, la darrera, quan des d'El Temps li van demanar un article sobre el menjar i el beure.
Al llibre es parla del catalanisme i l'occitanisme i hi surten esmentats des de Teodor Llorente a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, tot parlant del felibritge, dels lligams lingüístico-culturals entre els Països Catalans i els Països Occitans, dels trobadors o de les trobades a València dels poetes de Mallorca, Catalunya i la Provença. S'esmenten també els primers llibres de cuina, des del d'Apici De re coquinaria, escrit al segle I a Roma, als llibres medievals en català, com ara el Libre del Sent Soví o el Libre del coch del mestre Robert. Del valenciano-gironí Francesc Eiximenis és el llibre Com usar bé de beure e menjar, normes morals contingudes en el Terç del Crestià i escrites segurament a València, on podem llegir «com catalans mengem pus graciosament e ab millor manera que altres nacions» i quins vins són els més apreciats a l'època. També s'esmenten El menjar de Nèstor Luján o El que hem menjat de Josep Pla, llibres que parlen de l'arrós, el peix, el porc i els vegetals. S'analitzen els problemes de delimitació i les «fronteres» líquides de la cuina, de la nostra i de les altres, malgrat que hi hagen costums, tradicions, diferències, gustos i ingredients que serveixen per definir, aproximadament, el corrent culinari d'un espai cultural o d'altre, tot i saber que hi ha plats que superen les fronteres culturals, polítiques i estatals. Perquè la cuina és una manifestació cultural molt viatgera i per tant no en podem parlar en termes rígids.
Hem de dir que s'ha aconseguit publicar a la Bisbal, un poble d'uns deu mil habitants, perquè al País Valencià ha sigut impossible d'editar-lo, tot i que fa uns 25 anys, quan encara governava a la Diputació de València el darrer Govern del PSPV-PSOE, en presentar-lo a l'Institut Alfons El Magnànim, el director de la Biblioteca d'Autors Valencians d'aleshores, Eduard J. Verger, es va comprometre amb Marqués que es publicaria, però en guanyar les eleccions el PP el 1995, el nou director posat pel PP, José Luis Villacañas, ja no va poder publicar-lo perquè els capitosts del «Partido Popular» l'hagueren fet fora immediatament per l'antivalencianisme i la catalanofòbia que infecta l'ADN de les dretes espanyolista. No obstant això, fa només dos o tres anys, quan l'esquerra va guanyar les eleccions i van poder formar govern el PSPV i Compromís, van nomenar director de l'Alfons El Magnànim Vicent Flor, i llavors Vicent Marqués tornà a presentar els seus materials al Magnànim però li digueren que no el podien publicar, ni aquest material de cuina catalana i occitana, ni uns materials específics de «cuina valenciana», cosa que em sembla una involució política i un aprofundiment en la desvalencianització i la descatalanització del País Valencià; el que a principis dels anys noranta, el partit socialista de València podia publicar sense problemes, a la segona dècada del segle XXI, amb un Govern «valencianista» ja no es podia publicar res de cuina catalana i occitana, ni inclús acceptant fer-ho sota el particularisme regional de «cuina valenciana». A l'editorial de la Universitat de Valencià també es va provar d'editar, però l'argument de la crisi econòmica fou determinant per deixar de banda la publicació d'aquesta història extraordinària de cuina catalana i occitana.
Col·lateralment, per a explicar el perquè de lligar cuina occitana i catalana, al llibre es parla de la figura de Pere el Catòlic i de Jaume I, de la batalla de Muret i l'assassinat dels càtars, de l'ús del terme «llemosí», del terme francés ethnocuisine, de les dificultats per delimitar les cuines «nacionals, en sentit estatal o regionals, de les invasions bàrbares que anorrearen Occitània i posen en risc els Països Catalans i de la necessitat de rescatar les excel·lències de la cuina catalana i occitana que s'ha deixat de banda.
Recordem que a l'any 1951, en plena dictadura franquista, es presentava a l'ajuntament de València una exposició sobre la llengua de tot els Països Catalans a propòsit de l'edició del Diccionari Català-Valencià-Balear i el volum desé es va publicar l'any 1962, tot amb gran suport institucional i seguiment mediàtic i físic de la majoria d'intel·lectuals i de la societat valenciana, amb «elogis» de tots els sectors socials mentre la dictadura feixista reprimia brutalment la nostra llengua per exterminar-la i la mantenia prohibida a l'escola, els mitjans de comunicació, les administracions i l'ús públic. I tanmateix, es podia fer aquella exposició 'compensatòria', però, actualment, després de la batalla de València, segurament les institucions 'valencianes' no gosen fer una exposició semblant a l'ajuntament, la Llonja o el palau de la Generalitat perquè la barbàrie parafeixista s'ha imposat brutalment, per la força bruta i estatal que ha dividit constitucionalment els Països Catalans «por justo derecho de conquista», i la descatalanització i desvalencianització del País Valencià s'ha fet a sang i foc tant durant la dictadura anterior com durant el postfranquisme del règim del 78. Aquestes pors a ser acusat de 'catalanista' al País Valencià, com un 'estigma', travessa les institucions, acadèmies, universitats, escoles, escoletes i diaris i s'imposa la censura, l'autocensura i l'exclusió de la catalanitat de la valenciana gent. Al meu parer, la no publicació del material de cuina catalana i occitana de Vicent Marqués s'insereix en aquest procés d'anorreament encapçalats pel porucs, temorencs i complaents amb el terror feixista de la fauna blavera que infecta la dreta anticatalanista i antivalenciana i bona part de l'esquerra espanyolista del País Valencià.
El llibre de Vicent Marqués sobre la història de la cuina catalana i occitana, després de més de quaranta anys de treball sistemàtic i interdisciplinar és una tasca enorme i inèdita per posar en valor la importància de la cuina a les nostres vides, per fer una cuina més agradable en l'ofici de viure més civilitzadament. Paga la pena llegir-lo i és un treball d'una gran vàlua, que posa aquestes coses del beure i menjar a l'abast del ciutadà del segle XXI.
