Després s´han escrit altres històries, la Bíblia, l´Alcorà, igualment anònimes, que li deuen trossos de trama i ordit. Tampoc no sabem amb certesa l´autor de la Ilíada, ni el de l´Odissea, que atribuïm a Homer. Els qui vingueren després ja repetien, interpretaven o enredraven les històries al gust del seu temps. D´això ara en diuen plagi. Sense ser exhaustiu, han plagiat: Virgili, Dant, Jaume Roig, Cervantes, Shakespeare, Stendhal, Diderot, Valle Inclán, Eco, Josep Pla, entre moltíssims altres més.

No sabem de cap càstig diví als plagiaris, ni tampoc cap condemna a l´Infern per part de Dant en la seua Divina Comèdia. En un principi l´únic càstig fou fer passar vergonya a qui gosava copiar sense demanar-li cap contrapartida o regalia. Al remat, «tout le monde imite», va dir Louis Aragon, condescendent, quan ja el capitalisme havia establit el copyright -a partir de l´aparició de la impremta i la comercialització de còpies- com a defensa dels drets de l´impressor-editor.

En la línia de «tot el món imita» ha aparegut un grup d´escriptors espanyols que renuncien, ja d´entrada, a l´estricta originalitat en la seua obra per a escriure imitant l´estil i les maneres del seu autor, o autora, preferit. L´any passat publicaren el seu manifest fundacional, Los escritores plagiaristas, defensant la còpia com una nova forma d´originalitat i discutint la figura de l´autor. Són gent jove i potser no han sentit parlar de la conferència de Michel Foucault Què és un autor, ni de les teories estructuralistes, Roland Barthes, sobre prescindir de l´autor original. Ja m´agradaria a mi tornar a la meua joventut i rellegir aquelles sublims collonades. Estos xicots acabaran treballant de negres per al famós a qui plagien, ¿què vos jugueu?

Personalment estic expectant, a vore què queda després de fer fotocòpies de fotocòpies de fotocòpies. I, com diu Joan Fuster, «i si el Dant i Shakespeare, si Virgili i Stendhal -i tants més!- han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, ¿no serà que el plagi és menys ´pecaminós´ del que ens imaginem?». ¡Ahí volia jo arribar! I m´explique.

A punt de jubilar-me els meus companys i companyes del treball m´han sorprés amb un regal de comiat: un socarrat. Hi han tallers que te´ls fan per encàrrec, a un, dos o tres colors i tries el motiu clàssic que més t´agrada. En el meu un barco, de vela llatina, com volent recordar-me que encara estic en la travessia cap a Ítaca. Han afegit una llegenda: «Vicent Ferri és la mesura de totes les coses». -T´hem adaptat l´aforisme de Fuster -em va dir el més comboiant. - Que ell se´l personalitzà -li vaig dir-d´una frase de Protàgores. Adaptem, com sempre, el que hi ha per als nostres propòsits i afanys. Em complau que m´hagen encertat el regal, participe de l´escepticisme i relativisme de tots dos autors.