La vida es viu, no es mor. Els que morim som les persones, quan ens arriba l'hora. A partir d'aquest moment el que sobreviu dels humans és allò que hem aportat a la vida, i els records que n'han quedat en els altres. Així ho pense. I així ho escric: tenint en ment la notícia de la mort de Carmen Alborch, perquè de tot el que ella ha representat, el millor, al meu parer, ha sigut l'actitud vital que ha sabut transmetre des que era jove fins al darrer moment: una brillant, atractiva i glamurosa imatge de l'alegria, de «la joie de vivre», dit a l'europea. O de disseny, si volem.
No he format part mai del seu cercle pròxim i no sabia que estiguera malalta de gravetat, o que patís una malaltia de morir, com solien dir abans als pobles. Per una altra banda, però, tinc la seua edat i massa bé sé que la velledat es fa sentir com un anunci del final inevitable. Ella sabia de la soledat i de la vellesa, tant com de la bellesa, i n'ha escrit testimonis personals, dient les coses a la manera dels valencians, que, de la naturalitat, en sabem traure el millor.
Per això, quan la vaig veure fa un parell de setmanes a la televisió, rebent el darrer reconeixement públic, la vaig trobar fràgil, envellida, però, una vegada més, em meravellà la capacitat de comunicar il·lusions del seu discurs. Vaig pensar que, a pesar del pas cruel del temps que ens desgasta físicament, hi ha persones l'energia de les quals té sempre una atracció lluminosa. I vaig pensar que Carmen Alborch era una dona així, una d'aquestes que, com els fars en la mar tenebrosa, obren camins en la foscor i els mostren amb clarividència. Una artista que, com tants i tantes altres de la seua i meua generació (la dels setanta), han sabut mantindre's vives fins al final. Aleshores vaig dir-me, amb un punt d'ironia que ara pot resultar poc escaient: «Ets fantàstica, Carmen: Genio y figura...»
Perquè Carmen Alborch ha sigut una persona fantàstica. Com a dona, com a icona, en imatge i en real, en tant que referent d'una època. És amb això, tot i que ara el dol fon i confon, el que ens queda i quedarà d'ella: la vitalitat alegre que sabia transmetre. És aquesta personalitat seua, sempre somrient, generosa i glamurosa, la que sempre li he admirat.
