El Parlament Europeu ha aprovat una moció en la qual reclama la il·legalització de totes les fundacions o associacions que exalten el nazisme o el feixisme, com és el cas a Espanya de la Fundación Francisco Franco, i la retirada de tots els símbols que exalten el colp d´estat de juliol del 36 i la posterior dictadura de Franco. L´Eurocambra no té, malauradament, el protagonisme que hauria de tindre si tenim en compte la seua inoperància, més enllà del simbolisme de les seues decisions, davant d´altres institucions com la Comissió Europea i, sobretot, el Consell Europeu. Una llàstima perquè, teòricament, el Parlament és el cor democràtic de la Unió Europea i les seues resolucions sempre comporten una saludable càrrega de sentit comú si atenem els valors de progrés que la UE representa o hauria de representar.
Si fem una ullada a la realitat política del nostre entorn veurem que raons no manquen als eurodiputats per a estar preocupats davant del creixement electoral dels populismes d´extrema dreta arreu d´Europa: Itàlia, França, Suècia, Alemanya, Hongria, Polònia, Bulgària, Països Baixos, Àustria... Són partits demagògics inspirats en el racisme, la xenofòbia i l´exclusió com a reaccions instintives davant la crisi econòmica, la immigració i el descrèdit de les institucions europees. Ve a compte esmentar també la gran lluminària mundial en matèria de sectarisme com és el cas del president nord-americà Donald Trump. I, molt més recentment, l´elecció com a president del Brasil de l´exmilitar ultradretà i nostàlgic de la dictadura Jail Bolsonaro.
Si hi ha maror, peix en abundor. És a dir, estes ideologies també han sabut captar el malestar i la precarietat econòmica que la globalització econòmica ha causat en moltes famílies d´arreu del món occidental. Fa feredat, ausades, comprovar esta realitat política setanta anys després que el nazisme i el feixisme, inspirats en el racisme, la xenofòbia i l´exclusió, protagonitzaren el brutal genocidi de l´holocaust i altres barbaritats de la Segona Guerra Mundial.
Mentre l´extrema dreta avança a Europa, la dreta espanyola, espentada per l´independentisme català i la seua pròpia lluita per ocupar els nous espais electorals (s´ha fraccionat en tres partits polítics), ha deixat el centre polític i sintonitza amb el renaixement de Vox, un partit que directament demana, entre altres galanies, la deportació dels immigrants, la derogació de la llei de la memòria històrica i de l´Estat de les autonomies.
El nou líder del Partit Popular, Pablo Casado, es reclama deutor de l´obra política de José María Aznar, un expresident del govern que va donar suport a la invasió d´Iraq del seu amic George W. Bush, una guerra amb una justificació/trampa que va causar nombroses morts i que únicament va servir per enriquir les grans corporacions de l´armament americanes.
El discurs de Pablo Casado no és el de l´odi, si més no de moment, però sí el de la crispació. És força preocupant que el seu llenguatge, basat en les desqualificacions i les infàmies, embrute contínuament el debat i genere tanta discòrdia, per dir-ho així. Ha sigut sempre el discurs de la dreta en democràcia? Segurament, cal recordar sense anar més lluny els insults que rebia José Luis Rodríguez Zapatero. És un instrument polític per a desviar l´atenció de l´agenda política del govern socialista de Pedro Sánchez? És possible i fins a cert punt és lícit, però la impressió és que la dreta espanyola se sent francament incòmoda i crispada quan no governa, siga pel resultat d´una moció de censura o pel resultat electoral, tant se val. Mai no acaba d´assimilar el seu paper quan ha de fer d´oposició.
Alhora que l´Eurocambra demana il·legalitzar el discurs de l´odi, a Espanya ha causat una forta polèmica el fet que les restes del general Franco, en compliment d´un acord del Congrés dels Diputats, siguen retirades del Valle de los Caídos, flagrant símbol de la divisió fratricida dels espanyols. I la Fundación Francisco Franco trau el pit en defensa de la memòria del dictador que va protagonitzar el colp d´estat de juliol de 1936. És com si l´ombra del general Franco, més de quaranta anys després de la seua mort, encara pesarà inexorablement sobre la realitat política espanyola.
