M'envien per correu el programa de la XII Jornada «Joan Fuster: indagació, pensament i literatura», en que periòdicament es dedica a l'estudi, la revisió i el debat entorn d'aspectes específics de l'obra fusteriana, de la seua personalitat i de les matèries que ocuparen en un moment o altre un àmbit i una funció central en les seues reflexions als seus assajos, diaris, cartes i obra completa de crítica, música, estètica i literatura des de la seua mirada escèptica, culta i il·lustrada.
S'anuncia aquesta jornada a Sueca per al dimarts 13 de novembre i al prospecte s'adverteix: "Deia C.S.Peirce, el pare del pragmatisme, que el dubte és el motor de la recerca, de la indagació, si voleu dir-ho així. Fuster és un exemple palès de la veritat d'aquest dictum. Tot i el seu proclamat, difós i reiterat menysteniment de la filosofia—que en realitat era només el menyspreu d'un cert tipus de metafísica abstrusa i doctrinal—, Fuster va ser un pensador, un indagador d'abast ampli i pràctica constant. Si Hegel no, Montaigne sí. L'escepticisme raonable de Fuster, la seua ànsia de trobar i trobar-se, l'empenyia de manera contumaç a pensar i repensar, a indagar sobre totes les coses. Si la filosofia no, el pensament sí, i els seus assajos en són una mostra sempre viva i vívida. En aquesta jornada, coordinada per Tobies Grimaltos (Universitat de València),diversos especialistes s'encarregaran de presentar visions detallades sobre parcel·les ben significatives del tema establert.
A les societats complexes que se suposa que pertanyen els Països Catalans, des de Perpinya fins Alacant i de les terres de Ponent fins a Maó o L'Alguer, Fuster juga un paper clau en el trànsit de la ruralitat camperola que encara resta a principis del segle XX fins a passar a la modernitat industrial de la segona part del segle XX on s'ubica temporalment la vida i l'obra de Juan Fuster. Fuster als estudis sobre el Renaixement, l'erasmisme, la cotra-reforma, la il·lustració, la Renaixença, la modernitat, el noucentisme, etcètera Fuster menystenia la "ruralitat" agrícola perquè aleshores molt sovint anava associada al carlisme del seu pare, al catolicisme reaccionari i ultramontà i influït per Pierre Vilar i el marxisme entenia que les societats són més desenvolupades quan més s'industrialitzen que defensava la 'progressia' valenciana d'aquells anys per eixir d'una dictadura "agrària" i militarista. Allò camperol estava lligat a la secció femenina, el folclorisme, el feixisme, l'estupidesa humana que havíem de deixar de banda per crear o reconstruir uns Països Catalans amb perspectives d'avenir.
Fuster analitza críticament la història i la literatura fins al punt de qüestionar la literatura catalana escrita al Principat dient que des de les Homilies d'Organyà fins a Mossén Sinto Verdeguer es limitava a dir, més o menys, "Salva'ns Jesús, Amén, Amén" i en canvi valorava molt més el català clàssic dels segles XIV-XVI escrit a València des d'Eiximenis, Ausiàs Marc, Isabell de Villena, Joan Martorell, Jaume Roig, sant Vicent Ferrer i els dedica temps, estudi, treball i escrits diversos; inclús sovint lloa els escrits del seu conciutadà de Sueca, Bernat del Baldoví o Escalante que descriuen, a la seua manera, abans de l'era de Pompeu Fabra i els normes de Castelló, els afers humans amb pebre i sal i tots els colors de la vida... tot i que amb un "valencià" molt castellanitzat i per això més còmode per aquell que no volien posar-se al dia, descastellanitzar el català de València supeditat i subordinat a les imposicions de l'espanyol i sense cap interés per coordinar-se amb la resta de domini lingüístic catalanoparlant siga a les Illes, a Andorra, L'Alguer o Catalunya sencera. Al meu parer, s'equivoquen aquells que indiquen que Fuster era molt crític amb el País Valencià i emmirallava el Principat de Catalunya perquè quan convé és molt crític i intempestiu amb tothom.
Max Cahner quan li va publicar el llibre el 1962, "Nosaltres els valencians" va escriure que era "l'obra mestra d'un historiador, d'un assagista i d'un polític que agita sacsejant els seus per fer-los veure la pròpia identitat i la irracionalitat en què vivien, nacionalment parlant". Avui amb aquesta involució "democràtica" que hi ha a l'estat espanyol contra Catalunya, podem aclarir que és una irracionalitat en què vivim encara perquè l'autoritarisme del franquisme, que, massa alegrement, es va considerar que es superava a la mort del dictador i que es va vendre així durant la "modèlica transició" i després, observem que aquest dogmatisme nacional que es fonamenta en el nacional-catolicisme de la "victòria" de la "creuada" s'ha allargat en el temps fins a l'actualitat i el reaccionarisme i autoritarisme franquista s'ha reproduït en la majoria dels aparell de l'estat i unes masses criades durant la dictadura i feixistitzades que composen el nacionalisme espanyol del segle XX i XXI i no s'ha tret encara els residus autoritaris de sobre quan neguen el dret a decidir el futur de cada nació no castellana, el reconeixement i el dret al pluralisme i a les diferències, a un pacte estatal consensuat que hauria de basar-se en l'acord i la voluntarietat i no en la força bruta, la barbàrie i el codi penal. Tot i trobar molt interessant les exposicions previstes, enyore el Fuster influït pel matemàtic i filòsof britànic Bertrand Russell, en considerar la tasca de la filosofia com la d'un "desinfectant" contra l'estupidesa de la "filosofia" neotomista que havia hagut de deglutir Fuster a la Facultat de Dret de València, tan si vols com si no, junt a "l'hegemonia" espanyolitzadora literària, inclús entre els sectors "d'esquerres" de les idees de supremacia castellanista propis de la generació del 98, uns escriptors imperialistes que defensaven les colònies i les ploraven, com a ploramiques, davant l'alliberament de Cuba perquè temien la secessió dels Països Catalans, a més de la influent empanada mental de la filosofia reaccionària de Heidegger i Carl Schmitt que es feien servir a facultats de dret, ciències polítiques, història, filosofia, teologia i Seminaris per fonamentar l'estat espanyol en dogmes lligats al 'demos' limitat al "pueblo español", a la sagrada unitat i al feixisme... On la llibertat, l'alliberament i la nostra pròpia llengua i cultura catalanes, estaven censurades i prohibides per això als Congressos de literatura hispànica preguntava a Dàmaso Alonso, Camilo José Cela i Dionisio Ridruejo si s'imaginaven i què dirien si la seua llengua estigués censurada i prohibida del tot a tots els mitjans de comunicació espanyols, al Congrés i al Senat i a tot arreu que siga estatal o nacional espanyol de matriu castellana i inclús volen imposar el castellà als Països Catalans per eradicar la nostra pròpia llengua, com passa encara avui dia amb els atacs exterministes de l'estat-Madrid i algunes de les seues províncies provincianes; com no anava a detestar Fuster aquesta angoixosa filosofia que tractava de legitimar un model polític dictatorial?
Segons el programa Ferran Sáez analitzarà "De Montaigne a Fuster passant per Pla" on mostrarà les influències literàries de Fuster; la traductora i escriptora Simona Skrabec relatarà "Sorolls secrets de la soledat. Fonaments del pensament crític de Joan Fuster", Antoni Defez posa un títol de novel·la negra "Per què Fuster no va voler pujar al Penyagolosa? Notes sobre el descrèdit del paisatge", potser una reflexió amb elements literaris, estètics i ecològics, que Fuster fa servir sovint, posem per cas, quan escriu sobre "L'Albufera de València" on expressa els elements humans i naturals, paisatge i biologia; Neus Campillo "L'assaig com una crítica en Joan Fuster"; Anacleto Ferrer " Joan Fuster "home de lletres" i un taller sobre l'arxiu i la biblioteca a càrrec d'Enric Alforja i un altre sobre la dinamització d'un aula didàctica d'Annabel Calderon i Pilar Escrivà del Museu Fuster.
Una jornada de reflexió, debat i qüestionament de la colonització doctrinària que no s'hauria de perdre cap valencià una mica culte que vulga reflexionar sobre el passat, el present i el futur de les societats dels Països Catalans, si del que es tracta és de poder decidir el nostre propi futur i atrevir-se a decidir i pensar per nosaltres mateixos, com demanava Kant per a ser adults i Fuster per a optar nacionalment si el País Valencià vol persistir i sobreviure en la seua pròpia valencianitat [que és la manera de defensar la nostra catalanitat valenciana d'estar al món] o vol perir anihilat per un estat que ens maltracta en afers econòmics, lingüístics, culturals, infraestructurals, polítics i nacionals, millor dit a tots els àmbits. Fuster va ser un il·lustrat 'radical' (d'anar a l'arrel) per combatre la credulitat [nacional], "des de la confiança en la naturalesa humana per emancipar-se i fer-se millor a ella mateixa. La seva arma: la crítica. No podem confondre aquesta aposta radicalment crítica amb el projecte de modernització que, amb l'expansió del capitalisme a través del colonialisme, ha dominat el món en els darrers tres segles. Hi ha una distància entre el projecte civilitzador de dominació i l'aposta crítica per l'emancipació que necessita ser explorada novament", com exploca Marina Garcés a l'assaig "Nova il·lustració radical", Anagrama, 2017. Tot i que aquesta cara oculta de la il·lustració, com advertiren Adorno i Horkheimer a "Dialèctica de la Il·lustració", és alhora una "calamitat triomfal", perquè la societat del risc ha posat a l'espècie humana al límit de la sostenibilitat en un temps potser "postum", que hem de continuar atrevint-nos a pensar, a decidir i emancipar-nos de l'opressió i dels reiterats intents d'aniquilació com a poble amb dret a decidir el nostre futur amb les nostres pròpies mans sense imposicions alienes.
