Emmanuel Carrère, en el seu llibre El regne, em recorda la famosa i immortal frase del camarada trotskista Gueorgui Leonidovich Piatakov: «Si el Partit ho ordena, un autèntic comunista ha de ser capaç de veure blanc el que és negre i negre el que és blanc». Poca broma, perquè la frase és brutal. No diu que l´autèntic comunista ha de dir —mentint— allò que ordena el Partit, sinó que té l´obligació, fins i tot, de veure blanc el que és negre i... Santiago Carrillo, com que era eurocomunista i, per tant, revisionista, digué el mateix d´una manera molt més suau: «Mes val equivocar-se amb el partit, dins del Partit, que tenir raó fora del partit o contra el partit». Jorge Semprún, dissident i víctima de la utilització d´aquest model, ho conta en la novel·la Autobiografia de Federico Sánchez: «Tindre raó contra el partit significava només que es posseïa una diminuta parcel·la de veritat, que, en veure´s arrencada de la Veritat global, històrica i concreta, de l´Esperit-de-Partit es transformava dialècticament en falsedat global». El problema, però, és que aquesta visió només es pot tenir des del «poder» de l´organització. Quan Piatakov i Carrillo caigueren en desgràcia, van haver de prendre una bona dosi de la pròpia medicina. Piatakov va ser jutjat, condemnat a mort i executat per ordre de Ióssif Stalin i Carrillo, com que eren altres temps, només va ser expulsat del Partit.
Dic això perquè, en política, com en l´església, sempre s´ha volgut fer creure que un burro vola. Avui seria possible que «una invenció tardana i rebuscada sense cap classe de fonament evangèlic com el misteri de la santíssima Trinitat» —com diu Carrère— s´aprovara com a moció de síntesi en un congrés de qualsevol partit d´esquerres o com un article inqüestionable de qualsevol constitució. I és que manta vegades els partits s´han convertit en esglésies en compte de simples instruments per millorar la societat. Els dirigents volen que els feligresos, baixant els ulls, s´empassen totes les mentides dels argumentaris que es fabriquen sense una engruna de discrepància. Us pose un exemple: fa quatre dies la majoria de dirigents d´esquerres i, fins i tot, del PSOE, però, sobretot del PSC i del PSPV eren teòricament partidaris del dret d´autodeterminació. Només cal fer una ullada als documents per comprovar-ho. Ara, però, només que existeix la Constitució i la legalitat. Per què? ¿Han perdut els principis? ¿Tenen por de ser desplaçats de la seua cadira com el camarada Piatakov o com el camarada Carrillo? ¿O continuen buscant la «Veritat global» que els ajudarà a guanyar les eleccions per fer el que es puga per la causa? A això darrer li diuen pragmatisme. I el defensen amb convicció: «Si per aconseguir l´impossible deixes d´aconseguir el possible estàs fent el fava»
