Quasi cent anys després, faig una declaració valencianista sobre la Declaració Valencianista.
Resulta que el 14 de novembre del 1918, dijous, el diari La Correspondencia de Valencia, en l´edición de la capital, publicava en espai preferent una Declaració Valencianista, composta de huit bases, que serien comentades per huit diferents personalitats, en articles posteriors.
Resulta que la tal Declaració no feia referència a cap dels grans temes d´aquella tardor ara centenària. No comentava la signatura, a la vora del riu Meuse l´armistici de la Primera Guerra Mundial o Gran Guerra, quatre hores després de matar-ne el darrer soldat, anomenat Trebuchon. I que Finlàndia i Txecoslovàquia s´estrenaven com a estats, mentre Irlanda iniciava la insurrecció que, amb víctimes, seguiria difícilment el mateix camí. Ni al progrés urbanístic de València, que acabava d´estrenar l´Estació del Nord. Ni a la grip, que s´enduia per davant més de 5.000 valencians. Ni, sobretot, que mon pare duia ja uns mesos de vida.
Resulta que, després d´un segle de guerres i progressos del món mai vists abans, no s´ha culminat cap d´aquells compromisos cívics, desfogaments romàntics o somnis remotíssims. Així, la meua Declaració valencianista, vàlida per a cent anys més, consisteix a reproduir-ne algun fragment calentet:
1. «El Poble valencià constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d'una llengua pròpia, la comunitat d'història i condicions econòmiques».
2. «Té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució».
3. Reconeix la «seua convivència amb les altres regions i nacionalitats [...] dins d'una Federació Espanyola o Ibèrica».
5. «Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per als dos idiomes»
6. «Els municipis valencians fruiran de la seua autonomia» i també 7. «les varietats provincials o comarcals».
8. «Podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat».
Sense interrompre altres inquietuds valencianistes o antivalencianistes, proclames artificials, anècdotes oficials o sorolloses, el programa pot paréixer superat o en camí utòpic de discutida realització. Però parla de nosaltres: els nostres dies, la nostra falta de consensos socials i voluntats compartides, en un món que hem de llegar a la descendència i ja veus com va.
