Porte un temps en què de vegades zigzaguege entre dos corrents: l´aclaparament immobilitzant i unes ganes de lluita immenses. La paràlisi temporal em ve de l´allau secular d´immoralitats per part d´individus que pretenen dirigir la societat sense sotmetre´s a les lleis de la decència. Sovint pense que només canvien els rostres i que cognoms i clans no es mouen ni es mouran mai d´on sempre han estat. Per contra, les ganes d´eixir al carrer i dir-hi la meua, procedeixen de la barbaritat de situacions injustes que dominen la vida diària, on queden atrapats éssers que sí que compleixen amb el compromís social però que es veuen subjectes a criteris absurds o tendenciosos de jutges, banquers, empresaris o administracions.
Ara mateix navegue una altra vegada entre tempestes. I tot per un humorista. Insistisc: un hu-mo-ris-ta. Per això m´he posat a escriure.
Resulta que l´home munta un esquetx en el qual es moca. Cap objecció. Però va i el recipient que ha de recollir la viscositat és l´anodina bandera d´un estat. A l´instant, veus vitrificades de la Història el catapulten a la categoria d´agent desestabilitzador i de dimoni sulfúric.
Parlem clar: un moc és un moc. Té poques aplicacions i menys adoradors, i no crec que n´hi haja per desempolsar les casaques antigues com està fent algú. Un drap és moltes més coses. Serveix per netejar vidres o cosir titelles que es burlen de déus i pàtries. Un drap es pot llavar, retòrcer; fins i tot, besar. Sí, besar draps pot ser una afirmació d´amor. Ja veus.
Aleshores, per què algú s´ha sentit ofés pel fet que un hu-mo-ris-ta deposite un moc en un tros de tela quan d´altres hi depositen baves i no ens estirem els cabells, ni pressionem per tancar locals o amenacem el personal amb insults? Per què aquest algú no s´obri en canal quan un polític pega mos a l´erari públic, la banca forceja amb un govern democràtic o un sacerdot aixopluga criatures davall la sotana?
L´artista que ha sublevat els ànims és un simple professional. És un hu-mo-ris-ta que treballa per traure els colors a la societat, però no el foc roig de la vergonya que portem gravat a la cara la majoria sinó l´arc iris dels drets humans que són els que ens han d´acolorir l´existència. Ser lliure no és viure en un món monocolor ni minicolor; és créixer en una torre de Babel de models de sentir. La resta, l´obsessió per matar veus, és propi d´una mentalitat viscosa. Igual d´inútil i repugnant que un moc.
