Repasse el rosari de béns públics que l´Església Catòlica ha posat al seu nom des de la reforma de la Llei Hipotecària del govern de José María Aznar, i em ve a la memòria la confessió del fundador de l´Església de la Cienciologia: no hi ha negoci millor que fundar una església. Són tantes les propietats escripturades que sents queixar-se l´arquebisbat de València perquè roben els caixonets d´almoines dels temples i, qual genoll que rep un cop de martell, reacciones de forma automàtica fent un Willy Toledo: cagant-te (amb perdó) en tots els santets. Redéu! Però si el patró de la clerecia hauria de ser el bon lladre sant Dimes! Ganes donen de tirar de copó i repartir hòsties en tots els sentits de l´expressió (hauria de dir novament «amb perdó», però no).
La voracitat insaciable del clero ha generat una activitat registral de variat menú immobiliari: temples, ermites, monestirs, cementiris, fortaleses, frontons, fonts i fins i tot el cim d´una muntanya (Oiz, Bizkaia). El País Valencià no n´ha sigut una excepció. És el cas de l´ermita de la Muntanyeta en Alberic, la del Lluch en Alzira i l´església-fortalesa de Xàbia que el poble sempre ha considerat seua, malgrat opinió en contra de l´Executiu de Mariano Rajoy que declarà la inscripció eclesial «plenament vàlida». I si això ho diu el govern presidit per un registrador de la propietat, la cosa va a missa, no?
Jo no sé si la voracitat immobiliària de l´Església s´arregla amb una nova desamortització -que no expropiació, ja que no pot expropiar-se allò que no ha tingut mai títol de propietat-, però cal retornar al domini públic els béns espoliats. I no s´hi val a dir que tornen al poble si l´Arquebisbat cedeix la propietat a la parròquia i no a l´ajuntament, que és qui representa al poble. Ardit emprat pels monsenyors des de fa la tira d´anys. En done fe des que, sent alcalde de la Font d´En Carròs, vaig reclamar de l´arquebisbe Roca Cabanellas que passara a mans del poble l´edifici del Patronat. I en eixes encara estan.
