La societat valenciana no està especialment predisposada a la celebració d'aniversaris de forma popular. L'exemple més destacat està en la recent organització dels actes del 600 aniversari de la Generalitat. Malgrat la important programació organitzada des del govern valencià, no s'ha vist una reacció generalitzada de cap entitat ni un clam social per a celebrar-ho. De segur que uns altres pobles aprofitarien qualsevol data per a manifestar-ho al carrer.

Així que, amb eixa percepció, arriba en este mes un doble centenari. Per una banda, es tracta del centenari de la Declaració Valencianista del 14 de novembre publicada en La Correspondencia Valenciana. Per una altra, l'intent de crear per part de les institucions públiques una Assemblea Regionalista. El primer fet és cert que romania oblidat. Recorda este articulista que a finals dels anys 80 del segle passat va ser convidat a una taula redona a Gandia amb el líder valencianista Vicente González Lizondo, i ell va manifestar desconéixer-la. Sortosament amb els anys, se n'ha recuperat, en part, la memòria. Així, amb motiu del 90 aniversari la data va tindre ressò gràcies a l'associació Tirant Lo Blanc. A més, enguany diverses entitats culturals i el mateix diari Levante-EMV en l'especial del 9 d'Octubre l'han revalorada.

No obstant això, la segona celebració no ha tingut encara l'acollida que es mereix. No es fa suficient èmfasi en el fet que fa 100 anys l'alcalde de València Faustí Valentín va promoure el 19 de novembre una comissió municipal per a avançar en l'autonomia. El mateix que aconseguí la firma del primer manifest unitari autonomista el 1916 i qui per l'agost havia decretat la implantació del valencià en l'escola. En esta ocasió, va proposar-se la reunió amb els ajuntaments d'Alacant i Castelló i la diputació per a avançar en eixe procés. En l'intent no es trobà sol. En la mateixa línia, es va pronunciar el 22 de novembre la Diputació de València, presidida per Miguel Paredes. Va decidir l'encetament d'una comissió per a crear una Assemblea Regionalista. A més, tot aquell debat va fer que es convocara una asamblea magna en l'Ateneu Mercantil el 24 de novembre promoguda pel líder republicà Azzati. Hi va estar present tota la societat valenciana. Allí va esclatar un incident, quan increparen el polític Villalonga per expressar-se en valencià. Però també cal assenyalar que es va resoldre en dir Azzati: «Esos escándalos más que manifestaciones de pueblo libre, lo son de un pueblo bárbaro. Quienes no estén conformes con nosotros, que nos dejen». Aleshores es va calmar el públic. La raó i el respecte permeteren el parlament i la unitat al voltant de l'autonomia.

En estos temps actuals, amb reivindicacions col·lectives com ara el corredor mediterrani o el millor finançament, té encara més cabuda la recuperació d'eixe record. Aquella fita fou un bon exemple que, vist des d'ara, pot ajudar a un millor avanç en les justes propostes valencianes. Els pobles, quan necessiten superar adversitats, necessiten estar units. No hi ha millor manera de fer-ho que mirar al passat i retrobar-se en vincles que ho feren possible.

En definitiva, eixes són raons, doncs, per les quals en un mes com este no sols s'ha de rememorar el final de la Gran Guerra o rellegir la Declaració Valencianista. Cal mirar a l'espill i trobar-se amb el que foren capaços d'aconseguir el 1918 els valencians i les valencianes: la creació d'un clima de consens per a manifestar-se per l'autonomia. Les oportunitats que brinda la història per a unir el poble valencià cal aprofitar-les. A esta, cent anys després, cal donar-li veu i escoltar-la.