Voldria començar aquest escrit amb una frase utilitzada pel filòsof Fernando Sabater per definir el moviment independentista català titllant-lo de "brut aquelarre separatista", ja que reflexa a la perfecció el "pensament únic" que s'ha instal·lat en la lògica "centralista".
I mentre es tracte el problema amb aquest "pensament únic" fonamentat en "la indestructible unitat d'Espanya", mai es resoldrà. Una altra circumstància és que no hi haja voluntat de resoldre'l, ja que alguns partits ho necessiten per subsistir políticament. I en conseqüència, com va dir aquell, tots els segles caldrà "bombardejar" Barcelona.
Però, si fem memòria constatem que Espanya en menys de 50 anys - en temps històric és no res - va perdre més de 250.000 kilòmetres quadrats del seu territori nacional quan Marroc l'any 1975 es va apropiar del Sàhara Espanyol. I si ho allarguem a 100 anys (que tampoc és res) els kilòmetres quadrats perduts es dupliquen, doncs es va perdre la Regió Equatorial Espanyola (Guinea Equatorial, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco), així com el territori de Sidi Ifni. En definitiva, això de "l'indestructible unitat" no els pareix que és una idea tan relativa que caldria no fer d'ella un dogma?
Respecte a l'anterior argumentació aquells que s'avenen a raonar argumenten que no estem parlant de la mateixa situació, ja que els territoris esmentats eren territoris "d'ultramar". Però clar, aquest argument posa de manifest que la societat espanyola pel pas dels temps (i el pes de la història) ha assumit que aquests territoris eren "colònies" i tenien dret a la seua independència (la qüestió del Sàhara segueix sense resoldre, per cert). Però el concepte de "colònia" és un instrument jurídic creat pel dret internacional públic en el segle XX i les metròpolis es negaven en redó a acceptar-ho al·legant que eren territoris que formaven part "indestructible" de la seua nació. Per tant, la història ens ensenya com posicionaments ideològics irreductibles cauen per la força de la llibertat dels ciutadans i dels pobles.
En tot cas, amb aquest argument de ser territoris d'ultramar, perfectament es podria defensar que les Illes Canàries tindrien dret a demanar la seua independència (com defensava el líder canari Antonio Cubillo, objecte d'un atemptat en Algèria, on estava exiliat, per part dels servicis secrets espanyols i que el deixaren amb greus problemes de mobilitat física)
En aquest sentit, els recomane la visió de la pel·lícula "La batalla d'Argel" de Gillo Pontecorvo (premià amb el Lleó d'Or del Festival de Venècia de 1966)
Tanmateix, des de la defensa de la llibertat (individual i col·lectiva) no es pot compartir la proposta de la dreta espanyola d'il·legalitzar (o modificar la llei electoral) als partits independentistes perquè no tinguen la "clau" de la governabilitat d'Espanya. Il·legalitzar partits per raons ideològiques és profundament antidemocràtic i, sobretot, posa de manifest una enorme debilitat ideològica, ja que sols des de la força pot perviure.
Malgrat, no sé si a les altures que està el "partit" parlar de reflexionar serveix per res. Són tants els problemes socials, amb independència de la forma jurídica que adoptem com estat, que cal fer front a curt i mitjà termini - la desigualtat i la misèria galopant, la desaparició d'una classe mitjana que donava estabilitat al sistema, el canvi climàtic, el futur de les pensions, la migració, l'atur, la creixent mecanització ... - que caldria donar-se un "temps mort", establir prioritats i, si no, pensar, com deia Keynes, "a llarg termini, tots morts".
