Jean-Claude Romand, l´impostor que acabà assassinant la seua muller, els seus fills i els seus pares l´any 93, té la possibilitat d´eixir de la presó passades dues dècades de condemna. De fet, ha sol.licitat fa un parell de mesos la llibertat condicional. Aquesta hipotètica dada ja la vam saber a través de la lectura de L´adversari d´Emmanuel Carrère, on s´anticipava que Romand, coprotagonista de la novel.la amb el propi autor, podia ser redimit a l´edat de 61 anys. Algun crític literari retreu a Carrère que li ha fet el joc a l´assassí, que ha donat premsa a una personalitat compulsivament narcissista, com diagnosticaren els psiquiatres. I el tornen a comparar, aquesta vegada amb una finalitat gens literària, amb l´ A sang freda de Truman Capote, altre llibre estremidor que conta la història de dos psicòpates que acabaren amb les vides de tota una família. El punt de vista del narrador, més objectiu i distant, diuen, amortigua, diuen, un possible efecte morbós.
La lectura de L´adversari desestabilitza. Recorde que em negava a mirar per internet la cara d´aquest ser tan repugnant, la cara de l´adversari, la cara del dimoni, a qui Carrère deixa parlar , a qui deixa expressar sentiments, a qui deixa ser acollit per la religió, a qui fa pronunciar «amor» o «veritat». A la fi, resulta abominable haver d´entendre un monstre. Però , acàs no féu el mateix Capote? Ambdós punts de vista narratius causen el mateix efecte devastador perquè mostren la intimitat d´uns personatges que volen humanitzar-se. Potser la diferència més clara en aquest judici (no literari) a Carrère és que Romand viu i Dick Hickcock i Perry Smith van ser executats al garatge d´una presó.
Esta polèmica du a preguntar-nos si la literatura ha de preservar la salut del lector. Esborrant la complexitat del ser humà, el monstre seria completament monstre. ¿Llegim, doncs, Una cabana a l´hivern de Hubert Mingarelli, que mostra l´estranya satisfacció de tres membres de les SS que decidixen no delatar un jueu escapat d´un camp d´extermini?, ¿ o refusem La pell de Curzio Malaparte que detalla la perversa degradació moral de la misèria? Elizabeth Costello, creació i alter ego del Nobel J.M. Coetzee, diu: «no em correspon interrogar ni jutjar el que m´és donat». També es pregunta per l´obscenitat, pels límits de l´obscenitat , i quina olor fa el diable. I no obté resposta.
