100 anys de valencianisme al PV

Agustí Colomines, el 16 de novembre publicà al diari «EL Punt-Avui» un article «100 anys de valencianisme» on després de remembrar que l'11 de novembre de 1918 es signava la fi de la Primera Guerra Mundial en un vagó de tren aparcat al bosc de Compiègne entre els representants de les potències aliades i els d'Alemanya, i tres dies després es publica la Declaració Valencianista titulat «Valencianisme», origen del valencianisme polític, que va estudiar i escriure amb solvència contrastada l'historiador i polític Alfons Cucó, un valencianisme empeltat amb el catalanisme de Prat de la Riba... Si el 1808 havia estat fundada la Joventut Valencianista (JV), el primer grup obertament sobiranista, derivat del Centre Regionalista Valencià, el 1918 es va formar la Unió Valencianista Regional (UVR) amb antics membres de la JV, encapçalats per Ignasi Villalonga, Salvador Ferrandis i Eduard Martínez Ferrando, i amb la complicitat de la Lliga Regionalista de Cambó. La Joventut Valencianista i la URV van impulsar aquesta Declaració Valencianista, que va rebre el suport tant de sectors burgesos (avui quasi del tot espanyolitzats), com del valencianisme republicà i d'esquerres, i fins i tot apunta Colomines, va repercutir en el blasquisme, ja que una part dels joves radicals van crear la Joventut Republicana Nacionalista; recordem que Vicent Blasco Ibañez, que més tard combatria el valencianisme des del nacionalisme espanyol, va començar a escriure contes en valencià de jove i simpatitzà amb la causa valencianista (on Azzatti, Teodor Llorente, Carles Salvador, les Normes de Castelló i Marco Miranda que el 1934 va fundar Esquerra Valenciana aliada amb ERC... van tenir també un paper destacat).

La Declaració Valencianista seguia l'esquema de les Bases de Manresa; els redactors del text, Eduard Martínez-Sabaté, Ignasi Villalonga, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins, Salvador Ferrandis, Maximilià Thous i Lluís Cebrián, es van encarregar d'explicar què perseguien en una sèrie d'articles que també va publicar La Correspondencia de València, entre el 16 de novenbre i el 7 de desembre de 1918. Per primera vegada es declarava, a la segona base, el dret de la valenciana gent, a formar un estat amb constitució pròpia, tot i que dins de la Federació Ibèrica, explicitant que aquesta era la fonamental reivindicació valencianista; Villalonga encarregat d'escriure aquesta base afirmava «Espanya no és una nació, és tan sols un estat», i es defensava l'estat valencià en reivindicar-se federalment, regit per un Estatut d'Autonomia que implantés una assemblea parlamentària escollida democràticament i un poder executiu escollit per sufragi directe, sense descartar la federació o integració amb altres estats de la federació, en una clara al·lusió a Catalunya i a les Illes, podíem afegir, i sense defugir «les conseqüències que este fet [la federació catalana] poguera portar». Per això, per esborrat aquests senyals i marques de la història i l'emergència del valencianisme que aflorava, amb entrebancs, dèficits i potencialitats, a la fi de la dictadura franquista, la Constitució de 1978, va prohibir la federació o confederació de les comunitats amb la mateixa llengua i cultura, per mantenir separades, dividides i enfrontades el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears i tractar d'anorrear la llengua i cultura catalana del País Valencià; des de llavors fins ara mateix. I Joan Fuster ho va copsar i va advertir que aquesta Constitució del 78 estava feta contra 'nosaltres', els Països Catalans, per impedir la seua emergència, subordinant la nostra llengua i cultura catalana al castellà, que avui dia, des de posicions supremacistes d'extrema dreta (PP, Ciudadanos...), des del nacionalisme espanyol, falsariament, tracten d'acusar el catalanisme.

En aquests 100 anys, [tret d'uns sectors minoritaris del valencianisme catalanista del País Valencià], el valencianisme majoritari i el catalanisme de Catalunya, han seguit una evolució molt diferent, afirma Colomines, «D'amor i odi, es podria dir. I el País Valencià es va convertir durant molts anys en la frontera on es dirimia la batalla entre Catalunya i Espanya. La pressió espanyolista sobre el PV és la que s'hauria volgut aplicar a Catalunya» [però no es va fer perquè s'hauria fet trontollar la «democràcia» que hi estava en bolquers i només començava amb grans dèficits polítics que des de Catalunya no volien veure i es tapaven els ulls]. Continua Clomines, «A més fortalesa del catalanisme, més forta era la força de l'Estat per convertir València en una platja de Madrid, en aquell «Levante feliz», que oferís noves glòries a Espanya, despullat de les referències col·lectives pròpies que li quedaven després de la desfeta, «manu militari», per dir-ho a la manera de l'enyorat Alfons Cucó, del segle XVIII comportés el trencament de la valencianitat. En vesprés de la formació dels estats contemporanis, el País Valencià va patir molt més envestida de l'espanyolisme que no pas els altres territoris de parla catalana. I tanmateix, ha sobreviscut».

El segle transcorregut des d'aquella Declaració Valencianista ha estat demolidor, afirma Colomines i ho explica «Espanya ha viscut dues dictadures i una Guerra Civil que va estar a punt de destruir-ho tot. Però és que, un cop recuperada la democràcia, l'espanyolisme es va empescar una particular batalla amb l'objectiu d'esclafar el valencianisme, condicionar l'esquerra i aïllar el País Valencià de Catalunya, Es tractava, mitjançant l'ús de la violència, de fracturar la societat valenciana, per fer impossible consensuar un projecte polític comú», com a ciutadania valenciana del poble valencià. El PSOE i el PP van rematar la feina, mentre el nacionalisme català es tancava en la seua closca per evitar els efectes d'aquella monumental operació de desnacionalització» [que potser és preferible dir-li desvalencianització i descatalanització del País Valencià]; llavors era vicepresident del Govern de Madrid d'Adolfo Suárez, Abril Martorell, ambdós vinguts del «Movimiento Nacional», aquest darrer afirmava, des de València i Madrid, que calia «extirpar el catalanisme» perquè segons ell era un «càncer» al si de la societat valenciana. Aleshores, anaves a Madrid, a Barcelona i a tot arreu es ridiculitzaven les discussions entre valencians per la llengua, el nom, la senyera i semblaven uns debats destrellatats, absurdes i inintel·ligibles més enllà de l'àmbit estricte valencià, d'un país sense nord ni cap orientació i sense recursos per tal d'aturar el nacionalisme espanyol aniquilador.

Colomines afirma que «el valencianisme va poder refer-se i recuperar la iniciativa política que havia perdut davant el caciquisme corrupte dels partits del règim del 78»; i constata no només que «el procés sobiranista no ha tingut cap efecte contagi sobre el Pais valencià» sinó que «s'ha reforçat la tradicional ignorància entre els dos pobles del cultura germana» I sentència Colomines: «El Pais Valencià ja no és com era el 1918 i el valencianisme actual no s'assembla gaire al sobiranisme català. Té uns altres objectius, defensa uns altres interessos. I així havia de ser, suposo».

Més encara, al País Valencià, s'ha procurat estigmatitzar, censurar i tabuitzar tot allò català i des de Madrid i «províncias», l'estratègia estatal de la dreta i l'esquerra hiper-nacionalista espanyola (política i mediàtica), quan van guanyar les darreres eleccions autonòmiques el PSPV-Compromís, ha estat acusar-los, sense cap escrúpol, de ser 'independentistes', 'nacionalistes', 'sobiranistes' i 'catalanistes' i en compte de replicar-los defensant el dret a decidir i a la llibertat del País Valencià, s'han anat encollint com cantava Al Tall que feia el Tio Canya quan anava a l'Escola Nacional Espanyola, han seguit l'escoleta que els marquen; i aquesta resposta, "instintiva", des de totes les instàncies governamentals «valencianes» i bona part de sectors socials a València, ha sigut negar i renegar mil vegades la valencianitat catalana del País Valencià i jurar i perjurar lleialtat absoluta i obediència incondicional al Madrid i a l'Espanya eterna de matriu castellana de sempre, cimentada sobre les bases del nacional-catolicisme franquista i del'extermini dels altres, de les altres nacions sense estat propi. El terror a ser acusat de «catalanista» s'ha convertir el un «vade retro» favorable a l'aniquilació del País Valencià, nació, llengua i cultura catalana, dèficit fiscal i d'infraestructures, espoliació i maltractaments permanents des de fa més de tres-cents anys fins ara mateix.

Tot plegat és de manual, ho sabem, com explicava Francesc Pérez Moragón a "Himnes i Paraules", però la majoria de 'valenciana gent' ha caigut de quatre potes en una forma d'acatament del terrorisme d'estat que ha fet servir inclús les bombes a casa de Joan Fuster, de Manuel Sanchis Guarner, les amenaces, la violència impune, el tancament de Canal 9 i un llarg etcètera de dominació i submissió vergonyosa, tot i que Plataformes com la del Dret a Decidir del PV tracten de plantar-li cara a aquest procés d'extermini orquestrat des de l'estat i els seus cortesans, a Madrid i "províncias", tots són terriblement monàrquics i cortesans, des de VOX a Podemos (passant per Compromís); un Estat esdevingut localisme provincià madrileny, com denunciava Ortega y Gasset quan, durant aquells anys, a principis del segle XX, es considerava "progressista" i volia "vertebrar" Espanya, des del nacionalisme espanyol, tot i que després es va apropar al cabdillisme dictatorial i feixista de Franco, potser perquè conclogué que només hi havia aquesta "solució" per cimentar uniformement l'estat espanyol, aliat amb Hitler i Mussolina, per tal d'aniquilar la diversitat de llengües, cultures i nacions que, més tard, escrivia Espriu a "La pell de brau, amb massa bona fe, quan pensava el nostre benvolgut poeta que, amb bona voluntat era possible establir alguns ponts a la Península Ibèrica i aconseguir que l'estat espanyol respectara el dret a la diversitat, el plurilingüísme, les diverses llengües i cultures, pobles i nacions que des de Madrid volen exterminar mitjaçant un assimilacionisme aniquilador.