Soc d'aquells que no pogueren dormir en la nit del tancament de l'antiga Canal 9, on les llàgrimes dibuixaven la nostra tristor i la nostra llibertat d'expressió minvava. Soc d'aquells que eixa nit pensàvem estar mirant una peli mentres la policia prenia el centre de producció de programes. Periodistes darrere de les reixes de l'edifici sense poder entrar. Els encarregats de tallar l'emissió passant per eixe corredor entre les cares amargues dels que encara no havien eixit. Nit negra. Nit de vergonya com a poble. Poc després, les declaracions d'alguns dels i de les periodistes que confessaven haver treballat pressionats políticament per a informar d'una determinada manera acabaren per tacar definitivament la memòria de la nostra tele i ràdio públiques.

Massa anys després recuperem eixe espai públic. Vaig estar present en l'acte de presentació de la nova À Punt. L'estudi 1 del centre de programes de Burjassot estava ple de periodistes, artistes, etc., ansiosos per conéixer les noves idees que ompliren el nostre desig compartit de no vore els mateixos errors. Tots teníem el mateix comentari: «Açò té bona pinta».

Pense que hi ha bona factura tècnica i bona qualitat en general. No obstant, la notícia de la seua baixa audiència (2,4 %, 2 de cada 100 valencians i valencianes) i vora 55 milions d'euros de dotació, va fer-nos meditar.

Una tele pública ha de tindre uns objectius de difusió de la nostra història, cultura i tradicions. I en el nostre cas, informació de proximitat i promoció decidida de la llengua pròpia. Un canal en valencià al 100 % en un mar de canals en castellà, encara que sigam bilingües. No obstant, l'audiència no és fidel. Les ofertes televisives són múltiples. I al remat eixa audiència tria sense miraments.

Si només pensem en els objectius essencials, sense considerar l'amalgama d'ofertes existents (generalistes, temàtiques i a la carta) no arribarem a eixos objectius. À Punt, encara que no vullga, està en competència directa en una guerra d'audiències. Sí, també de polítiques. No anem tots i totes a una i l'autodestrucció s'establix com a norma de vida.

Complicat debat el de valorar i posar en la balança la necessitat de tindre audiència i el compromís per la qualitat i pels valors a difondre per una ràdio i televisió públiques. Si À Punt no és conscient d'això, en una societat que no mostra una forta conscienciació identitària i on damunt es critica que només emeta en valencià, i si només pensa que tenint la màxima qualitat essencial es prou, aquells objectius seus no arribaran al poble, per no haver-se convertit este en audiència. Esta és la trista realitat. I per a tot, una dotació econòmica adequada és vital. Cine i continguts compromesos sí. Cine i continguts d'èxit també, de qualitat i en valencià.

En cas contrari, només els més conscienciats voran À Punt. I este no és el públic a guanyar per a poder arribar a la necessària cohesió i vertebració territorial.