Mentre algunes televisions emeten antics èxits cinematogràfics, o entrevisten líders polítics, la valenciana À Punt ens ofereix un concurs on parelles lligades per un vincle familiar donen a conéixer llurs dots com a músics. Es tracta de Family Duo, un programa que sembla una de les grans apostes de la cadena recuperada, i que comporta la participació massiva de, justament, duos que deuen passar prova rere prova fins a les actuacions en plató de les nits de dissabte. Algunes amigues hi han participat, i la presència d'artistes (hom no pot usar un altre nom, tot i el suposat amateurisme) d'una gran quantitat de comarques és indicadora de l'extraordinària acceptació del programa. A més a més, resulta dinàmic, ben conduït, amb membres del jurat simpàtics i amb moltes taules, i força agradós de veure.
Tanmateix, Family Duo és decebedor, no pel que hi ha, sinó per allò que podria haver-hi, o que caldria que hi haguera: una aposta per la normalitat lingüística i el repte de dur a terme no la televisió del passat, sinó la del futur, o, almenys, la d'una realitat durant molts anys somniada, i malauradament prohibida, però, ara, inexistent.
En primer lloc, el mateix nom. Per què la necessitat d'un anglicisme? No n'hi ha prou que la pràctica totalitat de cançons siga en anglés? Ens fa ser menys glamurosos un Famílies a duo, Duos familiars o qualsevol altra opció que la recurrència anglo?
Segonament, Family Duo és una fórmula comprada; de la seua realització, se n'ocupa una productora internacional amb seu a Alcobendas€ Això ens retrotrau a pràctiques massa usuals en l'antiga Canal 9, quan semblava que a València, de professionals, no n'hi havia gaires, i els programes es contractaven amb productores de Madrid. La tendència, per a la meua sorpresa, continua, com si volguérem ser conscientment de províncies, i ens hi afanyàrem.
Terçament, el valencià, com a idioma triat per a les cançons, és de totes passades minoritari. La selecció, és lògic, depén dels mateixos concursants, però és un dèficit que caldria esmenar d'alguna forma. Ara bé, no té sentit que el jurat -la veu de l'autoritat, els personatges admirats pels qui hi canten- faça servir, els membres masculins, el castellà. Això del cinquanta per cent (elles parlen valencià) recorda la cantarella de la «comunidad bilingüe», i no és necessària aquesta visibilitat de la llengua de Cervantes en la nostra televisió pública, i menys encara si s'utilitza des del lloc del saber (són els professionals) i del poder (eliminen concursants).
Per últim, és trist i deixa estupefacte que en el jurat no hi haja cap dels reconeguts músics de pop-rock en valencià, i això per no parlar de la importància que tindria, per al conjunt del territori i la normalitat cultural comuna, la presència de convidats catalans o balears en actuacions paral·leles, com a membres del jurat, assessors€ Family Duo és un programa d'èxit i voldrà fidelitzar públic, però no cal dir que, de país, ni un gra.
